Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 21,20-25
Llavors Pere es va girar i veié que darrere venia el deixeble que Jesús estimava. Era aquell que durant el sopar s'havia reclinat sobre el pit de Jesús i li havia preguntat: "Senyor, qui és el qui et traeix?" Pere, en veure'l, diu a Jesús:
-Senyor, i d'aquest, què en serà?
Jesús li respon:
-Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me.
Així va córrer entre els germans el rumor que aquell deixeble no moriria, però Jesús no li va pas dir que no moriria, sinó: "Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir?"
Aquest és el deixeble que dóna testimoni d'aquestes coses i les ha escrites. I sabem que el seu testimoni és digne de fe.
Jesús va fer encara moltes altres coses. I si algú volgués escriure-les una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Con este pasaje termina el Evangelio de Juan. Jesús, como leímos ayer, se apareció a los discípulos por tercera vez a orillas del lago de Tiberíades. Pedro, tras haber contestado a la triple pregunta sobre el amor, tras haber recibido por tres veces el encargo pastoral y tras haber escuchado las palabras de Jesús sobre su vejez, se da la vuelta y ve al discípulo al que Jesús amaba. Entonces le pide a Jesús: "Señor, y este, ¿qué?". La pregunta quizás responde a la curiosidad o al deseo de compararse. Jesús vuelve a llamar a Pedro para que lo siga con decisión personalmente, sin distraerse. Las palabras sobre el discípulo al que Jesús amaba hacen centrar la atención al verbo "quedarse" con el que Jesús parece indicar el lugar de aquel discípulo en la vida de la Iglesia. Está llamado a "quedarse" en el amor, es decir, a expresar no solo su amor hacia el Señor, sino aún más el amor que el Señor siente por él. Juan es el discípulo a quien Jesús amaba. Por eso se recuerda la escena extraordinariamente tierna de la última cena, cuando el discípulo pudo reposar su cabeza sobre el pecho de Jesús, mostrando así una intimidad no habitual entre él y el Maestro. Solo aquel que recostó su cabeza "sobre el pecho de Jesús" fue capaz de comprender el misterio del Hijo de Dios. Guiado por el Espíritu descubrió el amor del Señor y lo vivió y dio muestra de él en la comunidad. Las últimas líneas del Evangelio, que forman una nueva conclusión, subrayan ese testimonio. El autor quiere asociar el escrito evangélico a la vida de la comunidad del discípulo al que Jesús amaba. El autor quiere destacar que estamos ante una obra incompleta: "Hay además otras muchas cosas que hizo Jesús. Si se escribieran una por una, pienso que ni todo el mundo bastaría para contener los libros que se escribieran". Es una hipérbole que esconde una profunda verdad: la revelación de Jesús es un misterio tan grande y profundo que el hombre no lo puede comprender por completo. Como mucho, los discípulos que lean estas páginas saben que pueden comprenderlas solo si -como su autor- recuestan su cabeza sobre el pecho de Jesús. En un clima de oración y de amor se entiende profundamente el sentido de lo que hay escrito en este libro.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
