4/10/2002
Roma, Basilica di Santa Maria in Trastevere
Memòria de Sant Francesc d'Assis
|
|
4/10/2002 Memòria de Sant Francesc d'Assis |
|
Back to:
Select Language:
|
Estimats germans i germanes, En aquesta vigília de la festa de Sant Francesc convé retrobar-nos al voltant de la seva memòria després d’haver llegit l’Evangeli de les Benaurances. Francesc, després de tants segles, continua sent un testimoni per tots nosaltres, en mig d’aquest mon de la complexitat i de la impossibilitat entrecreuades, que és possible viure l’Evangeli. Escàndol pels savis, fills d’un temps que ens fa a tots savis!! De fet, també entre els cristians, no tots estem convençuts que és possible viure veritablement l’Evangeli. Es un ideal, però la realitat es una altra. Tots ho hem pensat o ho pensem alguna vegada: hi ha quelcom més complex que l’Evangeli. Francesc, avui, predica enmig nostre: viure l’Evangeli és possible, encara més, és un gran do que Déu ha fet a homes que sense mèrits. Potser – així no sembla suggerir amb molta convicció però també sense alçar la veu- és el moment de viure l’Evangeli, de decidir-se a viure l’Evangeli. Per això cal deixar, com el jove ric o el noble, moltes riqueses que tenim dins nostre, per anar darrera del Senyor i seguir-lo. El problema no és aconseguir-ho, afirmar-se, tenir, prevaler, ser reconegut... Aquesta sovint és la nostra lògica. Son les nostres riqueses, darrera de les quals –entre avidesa i tristesa- nosaltres ens distraiem durant tot el nostre temps. Però no és natural tot això? Com es pot anar en contra del nostre caràcter, de la nostra natura, de la nostra més profunda voluntat. De fet, nosaltres estem malalts d’altivesa, d’aquesta forma ens sentim propietaris de la nostra vida o de la de la Comunitat, fins a considerar tot això com una natura profunda. Un destí, una natura,.... El destí de la altivesa i de l’orgull. I la nostra altivesa a la fi sempre és trista. Per això, Francesc, pobrissó –com li agradava definir-se- retorna en aquesta basílica que ja l’havia vist durant les seves visites a Roma, davant de l’Icona de la Clemència o davant del Crist d’aquest mosaic. Segurament que va venir aquí l’any 1215 en motiu de la consagració de l’altar de la basílica feta pel cansat i malalt Inocenci III durant el concili lateranense IV. Francesc retorna. I nosaltres li ho agraïm, com feia la gent de les zones rurals italianes o de les ciutats, com feien els romans, quan tothom l’envoltava. Aquí Francesc no és estranger. Però també es veritat que podria sentir-se estrany. Francesc retorna i es troba desplaçat davant de tanta trista altivesa, com la nostra. “”No hem de ser savis i prudents segons la carn, sino més aviat hem de ser simples, humils i purs. I despreciem-nos a nosaltres mateixos, perquè tots, per culpa nostra, som miserables, podrits i pudents...” –Sant Francesc escriu així als fidels de la terra. “Mai no hem de desitjar d’estar per sobre dels altres, sinó que hem de ser servents...” Francesc es presenta com l’humil i aconsella els cristians que siguin humils. Per aquest consell se sent estrany entre nosaltres. Però ens ofereix una clau. La clau per travessar la porta i sortir dels murs sufocants de l’orgull i de la trista altivesa és la humilitat. La humilitat és la clau de la llibertat d’aquells murs que sembla que em defensin, però que en realitat m’empresonen i sobretot ofenen als altres que es xoquen contra. Xoquen contra el mur del meu rostre obscur, del meu parlar per sobre de tots, del meu pensar en mi mateix... del meu no fer espai als altres, de la meva humanitat no acollidora i tràgicament protagonista. Es el mur contra el que xoquen els nostres amics, però també tantes persones que nosaltres ni tansols coneixem i de les que no ens adonem. De fet -com diu l’apòstol- fem el mal que no volem fer. La humilitat és la clau que s’ha d’utilitzar per sortir d’aquests murs. Es la clau de la llibertat. L’Evangeli lliura a cadascú de nosaltres aquesta clau. Estiguem atents a no perdre-la¡ No hi ha altra manera per ser lliures que ser humils. Francesc es presenta com el germà humil, que no demana per ell, que no s’afirma, però que viu l’Evangeli com la paraula decisiva de la seva vida. Francesc recomana viure l’esperit de l’Evangeli que comença amb la humilitat: “els maten les paraules a aquells religiosos que no volen seguir l’esperit de la divina Escriptura, sinó que només desitgen saber paraules i explicar-les als altres”. Es una d’aquelles monicions que ens han arribat i que ens fan arribar fins a nosaltres com un antic registre de la vida del Sant d’Assís. Cal prendre seriosament l’Evangel, la paraula que Déu ens ha donat: cal fiar-se de Déu prenent-se seriosament l’Evangeli en la nostra vida. Per això, amb coratge i força, hem d’obrir la porta d ela vida amb la clau de la humilitat. Diu Francesc sempre en les monicions: “on hi ha paciència i humilitat, allí no hi ha ni ira ni torbament”: La humilitat ens fa acostar a l’Evangeli amb respecte: aquell llibre entre totes les coses, més grans i més boniques, que no valen res. I Francesc continua: “Siguem germans seus, quan fem la voluntat del seu Pare que està al cel. Siguem mares seves, quan el portem en el cor i en el nostre cos amb amor l’amor i amb la pura i sincera consciència, i el generem a través de les santes obres.” De fet, el cor del ser cristians no és un fer particular, sinó un ser humils i deixebles: d’aquí sorgeix un fer que és més profund que qualsevol fer. Per això les benaurances son vivibles: per això els mansuets, tot i ser-ho, heretaran la terra i no l’heretaran els forts i els grans. Però mansuet i humil no vol dir trist. EL nostre mon sovint és trist, també quan canvia per joia l’exaltació d’un mateix. Es la tristesa d’aquell jove ric o d’aquell notable que veia els seus somnis esmicolats i que sent l’aferrament a les seves riqueses. Escriu Tomàs de Celano, un biògraf de Sant Francesc, que el Sant estava convençut de com l’alegria fos el remei més segur contra el mal: “El diable sobretot exulta quan pot robar al servent de Déu el gaudi de l’esperit. Ell porta la pols que intenta llençar en els espirals, tot i ser petits, de la consciència... Però l’alegria de l’esperit omple el cor, inútilment la serp intenta injectar el seu verí mortal.... Si en canvi l’ànim és melancòlic, desolat o ploraner, molt fàcilment o ve es vençut per la tristesa o és transportat a joies frívoles.” La tristesa obre el cor al mal. L’alegria expulsa el mal del cor. Que diria Francesc si entrés enmig nostre? Potser tindria a la boca les mateixes paraules adreçades al seu company amb una cara trista i melancòlica: “EL servent de Deu no ha de mostrar-se als altres trist i RABBUIATO, sino sempre seré. Sobre els teus pecats, reflexiona-hi a la teva habitació... Però quan tornis entre els germans, deixa la tristesa i fes com fan els altres”. I encara diria: “Que s’abstinguin els frares de mostrar-se tristos fora i ofuscats com els hipòcrites, sinó que es mostrin joiosos en el Senyor, rialles i convenientment graciosos”. Sí, diu exactament graciosos, utilitzant aquesta paraula tant cortès i femenina també parlant dels seus frares. La humilitat no és imposar-se, sinó ser joiosos, riallers i graciosos. Prenguem-nos seriosament, amb humilitat, l’Evangeli, i apliquem-nos per viure les seves paraules¡ La clau de la humilitat ens alliberarà dels murs melancòlics i tristos de nosaltres mateixos. La paraula de l’Evangeli ens guiarà pels camins del món. Però, si no som humils, ni agressius, ni forts, no aconseguirem ni tansols a fer el bé. Francesc havia compres que era inútil assenyalar l’error als altres, utilitzar paraules severes; o fins i tot grans programes de reforma no son útils: sino que convé començar a reformar-se un mateix començant per l’Evangeli. Hi ha una força de transformació que es desenvolupa en l’Evangeli viscut. Tots nosaltres estem convençuts que hi ha necessitat d’una nova orientació en aquest temps, quasi d’una reforma profunda. D’aquesta reforma, estimats germans, avui en té necessitat el nostre mon que està llençant, com si estigués pres d’un excés de bogeria, el gran bé de la pau; que està llençant tantes riqueses que serien la possibilitat d’un mon millor, pres per l’avidesa o pel victimisme. Però aquesta reforma o aquesta nova orientació comença per nosaltres mateixos, de mi, del fiar-se de Déu vivint veritablement l’Evangeli. Cadascú pot començar a canviar el mon. Partint d’ell mateix. Per això germans, nosaltres estem convençuts que aquest dia de Sant Francesc pot complir el miracle de fer-nos simples, osigui, humils en l’Evangeli. Es, potser, el miracle d’un camell que passa pel forat d’una agulla. Però per Déu tot és possible! Es llegeix en les Floretes de Sant Francesc, en aquell italià antic que ens porta a le converses del 1200, que fra Masseo va demanar a l’home de Déu: “Per què a tu, perquè a tu, perquè a tu? Sant Francesc va respondre: Què és el que vols dir? Va dir fra Masseo: Dic, perquè tothom ve darrera teu, i tothom sembla que desitgi veure’t, escoltar-te, obeir-te? Tu no tens un cos bonic, tu no ets un home de molta ciència, tu no ets noble; doncs perquè tot el mon et ve al darrera?” I Francesc: “Vols saber perquè a mi? Vols saaber perquè a mi? Vols saber perque tothom ve darrera meu? Aquest jo té aquells ulls de l’altíssim Déu, que en qualsevol lloc contemplen els bons i els dolents: es per això que aquells ulls santíssims no han vist entre els pecadors ningú més vil, ni més insuficient, ni més gran pecador que jo; però en fer aquella operació meravellosa, la qual ell mira de fer, no ha trovat més vil criatura sobra la terra... faig que es conegui que cada virtut i cada bé és d’ell i que cap criatura no es pugui gloriar en la seva presència; sino que el que es gloriï, que es gloriï en el Senyor...” Aquest és el secret de Sant Francesc: la seva força està tota en ser un humil. Hi ha una gran joia, la de creure aquell home humil pot fer canviar el mon. Es el miracle de Francesc. Però no és també aquell miracle que, avui fa precisament 10 anys, el dia de Sant Francesc, es va complir quan es va firmar la pau a Moçambic? No és un miracle aquella obra de gent sense força, però que ha portat a la pau? I no es un miracle que aquella pau hagi resistit durant 10 anys entre dificultats insuperables? Sí, els miracles son possibles!!
|
|
|
