Llavors Jesús els digué: «Aquesta nit, davant el que em passarà, tots vosaltres fallareu, perquè diu l'Escriptura: Mataré el pastor, i es dispersaran les ovelles del ramat. Però quan hauré ressuscitat aniré davant vostre a Galilea». Pere li va contestar: «Ni que tots fallin, jo no fallaré pas». Jesús li digué: «T'ho asseguro: aquesta mateixa nit, abans no canti el gall, m'hauràs negat tres vegades». Llavors Pere li diu: «Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré». I tots els altres deixebles digueren el mateix. Llavors Jesús va arribar amb els deixebles en un terreny anomenat Getsemaní, i els digué: «Seieu aquí mentre vaig allà a pregar». Va prendre amb ell Pere i els dos fills de Zebedeu, i començà a sentir tristor i abatiment. Llavors els digué: «Sento a l'ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi». S'avançà un tros enllà, es prosternà amb el front a terra i pregava dient: «Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi. Però que no es faci com jo vull, sinó com tu vols». Després va cap als deixebles i els troba dormint. Diu a Pere: «Així, doncs, ¿no heu estat capaços de vetllar una hora amb mi? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble». Se n’anà per segona vegada i va pregar dient: «Pare meu, si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat». Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Els deixà i se'n tornà a pregar per tercera vegada, dient les mateixes paraules. Llavors va cap als deixebles i els diu: «Dormiu ara i reposeu! S'acosta l'hora, i el Fill de l'home serà entregat en mans dels pecadors. Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí.»
(Mt 26, 31-46)

Duccio di Buoninsegna
Preghiera nell'orto degli ulivi

A la nit, a la perifèria de la ciutat de Jerusalem, hi ha un home que no reposa: està desvetllat i sense dormir. Als seus amics, abans d'allunyar-se'n, els ha dit el que sent: «Sento a l'ànima una tristor de mort». Realment, al seu davant hi ha el fantasma de la mort. L'odi que fa temps l'envolta, ja des de la Galilea, ha esdevingut una conjuració; i un dels dotze, anomenat Judes Iscariot, un dels seus amics, s'ha posat d'acord per una recompensa de trenta denaris amb els summes sacerdots. És el preu de la seva col·laboració. De fet, diu l'Evangeli, des d'aquell moment cercava l'ocasió de trair-lo. I Judes, com hem vist durant la cena, és allà, al costat de Jesús, malgrat que ja ha donat la seva adhesió a la conjuració.

Jesús, per salvar-se, podria anar-se'n de Jerusalem i refugiar-se en una altra banda; d'aquesta manera podria trobar com escapar-se de la conjuració que està a punt d'esclatar. Se'n podria anar, agafar aquell camí que va de Jerusalem a Jericó, on havia situat l'encontre amb el Bon Samarità: l'encontre del Bon Samarità amb l'home mig mort. Per aquell camí arribaria a una zona deserta i llunyana, on Joan Baptista havia predicat. Fugint de Jerusalem potser se salvaria. Però no ho fa. No ho va fer.

«No està bé que un profeta mori fora de Jerusalem». Un profeta ha de dir alguna cosa durant la Pasqua, durant aquell temps especial que és el pas de la Pasqua. Jesús és a Jerusalem per manifestar a tothom el seu Evangeli. El volen matar per això. Potser, si hagués fugit, haurien estat igualment contents. Haurien pogut dir que era un fals profeta, un xerraire com tants d'altres. Però Jesús no vol trair el seu Evangeli i els seus amics. Es queda i ofereix la seva vida, sense cercar de salvar-se ell mateix.

Jesús no se'n va anar fora de Jerusalem, sinó que es va quedar a la ciutat: anar-se'n volia dir renunciar al centre, al motiu fonamental pel qual havia viscut. No és qüestió d'heroisme: el mateix Pau fuig de Damasc, despenjant-se per la muralla, Jesús ha de donar a tothom la seva bona notícia. Les multituds ho esperaven. Per això Jesús es queda a Jerusalem i així, una nit, el trobem a penes algun centenar de metres enfora de les muralles, en un jardí, des d'on es veu la ciutat, quan s'apaguen els llums i domina la foscor. ¿Què prepara aquella foscor per a Jesús? De nit les coses perden les seves dimensions, es tornen més grosses, les amenaces es tornen més concretes, com fantasmes. Tot passa en la solitud, perquè Jesús està molt sol.

«Quedeu-vos aquí i vetlleu amb mi», demana Jesús als seus amics. Però, quantes coses els havia dit! I ells s'havien acostumat a la seva manera de parlar. Potser pensaven que exagerava, que les seves reflexions eren excessives. Per a ell qualsevol petit problema, un gra de llavor, es tornava una cosa gran: tota discussió esdevenia un drama. Llavors els deixebles s'havien acostumat, amb una mica de murrieria, a no prendre's massa seriosament el que ell deia. Sentia a la seva ànima una tristor de mort: «Segur que exagera!», devien haver pensat. I es van posar tots a dormir, segurs que Jesús havia estat excessiu. El Mestre era excessiu. Treballava de dia, i de nit no dormia gaire. Els darrers temps, a més, veia perills pertot arreu, tot moment el sentia com a dramàtic. Quantes vegades, tot i que els fes un mica de vergonya, potser havien pensat: «Haurem de prendre una mica de temps per a nosaltres», «ens haurem de distreure una mica». Jesús parlava, però algunes vegades les paraules són com la pluja, que no amaren l'interior i es queden a fora.

Els ulls dels deixebles s'havien tomat pesants i hi havia raons per al seu cansament. Jesús es va quedar sol: com més hi pensava més estava convençut que aquella era la seva darrera nit, com a home lliure, com a vivent. Ningú no el consolava. Ja l'havien abandonat completament i l'amic —aquell qui fins ahir caminava amb ell— l'estava traint. Un altre amic, Pere, estava dormint. «Pare meu, si és possible, que aquesta copa s'allunyi de mi». Jesús no vol ; morir. Vol viure. És com un condemnat a mort que sent l'amor profund per aquesta vida que li serà arrencada. Recorda la seva terra, la Galilea, la seva gent, els seus amics. Pensa en el treball que encara havia de fer, en els seus deixebles que són encara tan fràgils, si aconseguiran tirar endavant el seu Evangeli. Li vénen al pensament aquelles multituds que el cerquen. «Que aquesta copa s'allunyi de mi», diu.

La seva pregària no dubta de l'amor de Déu, a qui anomena Pare. Aquella nit, més encara, en la gran solitud d'aquella nit, l'única cosa certa és l'amor del Pare: «Pare meu, si aquesta copa no pot passar lluny sense que jo la begui, que es faci la teva voluntat». Jesús repetí aquesta pregària tres vegades, i després s'alçà, s'acostà als deixebles i va veure que la seva gran amistat, el seu desig de morir per ell, s'havien esvaït en un gran son. Ara Jesús està sol: amics i enemics l'han deixat. No és lluny d'aquell jardí el començament del camí de Jericó, per fugir d'allò que l'espera. Però Jesús s'aixeca, no se'n va. Es gira de cara a Jerusalem, sent passes: «El qui em traeix ja és aquí».