Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies i comunitats eclesials (luteranes, reformades, metodistes, baptistes, pentecostals). Llegir més
Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies i comunitats eclesials (luteranes, reformades, metodistes, baptistes, pentecostals).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 3,22-30
Els mestres de la Llei que havien baixat de Jerusalem deien:
--Està posseït per Beelzebul.
I encara:
--Aquest treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis.
Llavors Jesús els va cridar i els parlava valent-se de paràboles:
--Com pot ser que Satanàs tregui fora Satanàs? Si un reialme es divideix i lluita contra si mateix, no pot durar. I si una casa es divideix i lluita contra si mateixa, tampoc no durarà. Si és cert, doncs, que Satanàs s'ha aixecat contra si mateix i s'ha dividit, no pot durar: ha arribat la seva fi. Ningú no pot entrar a casa d'un que és fort i apoderar-se dels seus béns si abans no el lliga; tan sols així li podrà saquejar la casa.
»Us asseguro que tot serà perdonat als homes, els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit, però el qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més.
Jesús va parlar així perquè deien d'ell que tenia un esperit maligne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest fragment evangèlic ve precedit per dos versets que mostren el judici negatiu que els parents de Jesús tenen d'ell. Davant les crítiques que suscitava la seva actuació, miraven d'excusar-lo dient: «Ha perdut el seny!» (20-21). De fet, els parents, posen en evidència l'estranya aliança que es crea entre els «familiars» i els escribes per aturar la predicació de Jesús. Per als familiars, Jesús és boig, ha perdut el seny, és exagerat, mentre que pels escribes és posseït pel dimoni. La segona acusació és, òbviament, molt més greu que la primera perquè posa a Jesús al costat de l'enemic de Déu. Si fos així actuaria sota la inspiració de les forces del mal. Tant els familiars com els escribes no comprenen el fet extraordinari que la gent vagi a Jesús i estigui contenta, feliç, plena d'esperança. Precisament aquest fet és el que molesta més als escribes i fariseus, i als mateixos familiars. El bé crea enveja, trenca equilibris illegítims, també fa preguntes, inquieta, demana un enfrontament. Els fariseus, com els passa als familiars, no suporten que Jesús, que l'Evangeli, trenqui l'equilibri estable de l'egocentrisme, no accepten que la vida fugi del seu control. Per això miren de desacreditar-lo davant la gent, perquè ningú més acudi a ell. Quantes vegades encara avui es busca de desacreditar el prestigi de l'Església o inclús de creients particulars amb falsedats i acusacions del tot gratuïtes! Jesús, rebat als escribes i, després d'haver-los fet quedar malament amb l'exemple de la casa dividida contra si mateixa, convida a no confiar en les pròpies forces i a no estar segur d'un mateix, perquè d'aquesta manera se subestima el mal i s'acaba caient-hi. Només Jesús és capaç de lligar l'home fort (el mal) i, per tant, de no deixar-se enganyar per ell. Els pobres, els malalts, els pecadors, no comptaven per a res i per això el cercaven confiant en la seva compassió i en la seva força. És una gran lliçó també per nosaltres, tantes vegades temptats per l'autosuficiència i incapaços d'invocar l'ajuda del Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
