Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 11,20-24
Aleshores Jesús començà a blasmar les poblacions on havia fet molts dels seus miracles, perquè no s'havien convertit:
--Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien posat cendra i vestits de sac i s'haurien convertit. Per això us dic que el dia del judici serà més suportable per a Tir i Sidó que per a vosaltres. I tu, Cafarnaüm, ¿et creus que seràs enaltida fins al cel? Al país dels morts, baixaràs! Si a Sodoma s'haguessin fet els miracles que tu has vist, encara avui existiria. Per això et dic que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a tu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'amor apassionat de Jesús es converteix en reprovació per la seva severitat. Jesús estima i per això ajuda a ser conscient del propi pecat. Reprova la seva generació perquè ha rebutjat la predicació del Baptista i està fent el mateix amb la seva. Es manifestava, finalment, la seva sordesa per acollir un projecte de salvació com el que presentava el Baptista. I ara rebutgen també el missatge que Jesús ha vingut a portar. Jesús es dirigeix a dues ciutats de la Galilea prop de Cafarnaüm i les apostrofa durament: «Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida!» L'acusació té en compte l'oposició de totes dues a la predicació de Jesús, no obstant el bon nombre de miracles realitzats per ell entre els seus habitants. Es tracta de l'obstinació dels habitants de les dues ciutats per acollir l'Evangeli en el seu cor i convertir-se. Jesús recorda dues antigues ciutats paganes, Tir i Sidó, les quals haurien fet penitencia i dejuni si haguessin presenciat els miracles realitzats a Corazin i Betsaida. És un crit de descoratjament per part de Jesús que veu fracassar anys de predicació i d'accions amoroses adreçades a tothom. Hi ha un misteri també en la no acollida. L'autosuficiència, l'orgull, porten inexorablement al tancament del cor i de la ment. I fins aquí el severíssim judici de Jesús sobre dues ciutats. Jesús interpel·la també Cafarnaüm on havia anat a viure amb els seus deixebles: «Al país dels morts, baixaràs!» Jesús sembla no referir-se solament als habitants, sinó a la ciutat mateixa. De fet, hi ha un lligam entre els habitants i la ciutat en la qual viuen. Podríem dir que la vida en societat és el resultat de la qualitat de vida dels seus habitants. Si hi ha desinterès per la vida amb els altres i cadascú pensa només en els seus assumptes, la ciutat s'autodestrueix. Hi ha una responsabilitat dels cristians per la ciutat en la qual viuen. Han de ser-ne l'ànima perquè, els homes i les dones que hi habiten siguin ajudats a viure en pau i harmonia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
