Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 11,28-30
»Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Són pocs versets, no obstant són plens de la compassió que hem escoltat a l'inici de la missió pública de Jesús. Ell crida tota aquells que estan cansats i afeixugats per la vida: com el publicà que ha cridat a seguir-lo, el grupet d'homes i dones que l'han escollit com a Mestre, les multituds fatigades i indefenses que finalment poden trobar un pastor, els qui no tenen ningú que els ajudi, els oprimits pel poder excessiu dels rics, els colpits per la violència de la guerra, de la fam, de la injustícia. Per a totes aquestes persones, ressonen, plenes de tendresa i sensibilitat, les paraules del Senyor: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar». Nosaltres hem de ser la veu de Jesús, la seva Església ha de cridar a les multituds del món la invitació de Jesús a venir sota el seu mantell. I jo, ¿miro de dir, amb humilitat i delicadesa, aquestes mateixes paraules a la gent que trobo? La invitació de Jesús que hem rebut d'algun altre, ¿la passem als molts que l'estan esperant? Els homes, sovint s'allunyen dels afeixugats i oprimits, els deixen sols, pensen de seguida en les seves de dificultats. Nosaltres, amb el nostre amor, hem de ser alleujament de tants que estan oprimits pel sofriment, per les condicions de vida injustes, tan insuportables. El repòs no és altre que Jesús mateix: reposar sobre el seu pit i alimentar-se de la seva Paraula. Jesús, i només ell, pot afegir: «Accepteu el meu jou». El jou del qual parla Jesús és l'Evangeli, exigent i al mateix temps suau, talment com ell. El veritable jou és vincular-se a ell. No som lliures si ens desvinculem de tots: acabarem sent presoners del jou més pesat, el del nostre jo. Per això, Jesús afegeix: «feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor». Són les dues característiques que Jesús ens revela, camí de benaurança, de la felicitat de donar i rebre. El benèvol i l'humil fan la vida més fàcil als qui tenen al costat, a diferència dels arrogants, irascibles, orgullosos, agressius, que viuen malament i fan mal. Apreneu de mi, és a dir, feu-vos deixebles meus. En tenim necessitat, nosaltres i les nombroses multituds d'aquest món que esperen escoltar encara la invitació de Jesús: «Veniu, i jo us faré reposar».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
