LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 21 de juliol


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Mateu 12,14-21

Els fariseus sortiren i prengueren l'acord de fer morir Jesús.
Quan ell ho va saber, se n'anà d'allí. El va seguir molta gent, i ell els va curar tots, però els manà severament que no el descobrissin. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes:
Aquí teniu el meu servent,
que jo he escollit,
el meu estimat,
en qui m'he complagut.
Posaré damunt d'ell el meu Esperit
perquè porti la justícia a les nacions.
No disputarà ni alçarà la veu,
no la farà sentir pels carrers.
No trencarà la canya esquerdada
ni apagarà el ble que vacil·la
fins que faci triomfar la justícia.
I les nacions posaran l'esperança
en el seu nom.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jesús acaba de guarir a la sinagoga —en dissabte— un home amb la mà paralitzada. Els fariseus ara ja no dubten més, i es reuneixen per preparar un pla que porti a la mort de Jesús. L'han de fer callar sigui com sigui. Jesús se n'adona i s'allunya retirant-se a un lloc apartat amb la intenció de no deixar-se veure públicament. Tot i que no és una situació per estar tranquil, guareix tots els malalts que li van portant. No ha vingut entre els homes per a ser lloat i admirat, com potser els deixebles estan temptats a fer, seguint en això l'actitud dels fariseus. I, amb una llarga citació d'Isaïes, es presenta com un «servent», un servent bo, humil, pacífic, no com un home fort o un poderós igual als poderosos d'aquest món. L'autèntica identitat de Jesús i, per tant, la del cristià és aquella de la que els homes fugen, pensen inadequada, un fracàs. No obstant això, el més gran es fa servent perquè només així troba sentit i té futur la vida dels homes. Només aprenent a donar, a pensar en els altres, a no tenir por d'estimar trobem la nostra identitat. Jesús, de fet, no porta endavant accions polítiques o empreses econòmiques per salvar el món del mal. El seu compromís és molt més profund: el mal ha de ser eradicat en profunditat, des de les seves arrels que aprofundeixen en el cor dels homes. Per això diu que «no discutirà, ni cridarà», no «trencarà la canya esquerdada i no apagarà el ble que vacil·la. Només fent-se servent s'estima l'altre. Aquest és el camí de la humilitat. El camí del servei ens fa útils, millors, més forts en les nostres debilitats, ens porta a descobrir la bellesa que sempre resta amagada en el nostre proïsme. És per això que el camí del Servent és el mateix camí de Déu, el de l'abaixament de l'amor que arriba fins a rentar els peus, fins a morir per salvar els altres. És el camí que Jesús indica als deixebles de qualsevol època. És el camí que arriba fins al cor, per canviar-lo, per sanar-lo, per guarir-lo. El canvi del món comença pel canvi dels cors. I és en aquesta prospectiva que l'Església i els cristians són cridats a obrar.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.