XVI del temps ordinari
Memòria de Maria de Magdala. Anuncià als deixebles que el Senyor havia ressuscitat.
Llegir més
XVI del temps ordinari
Memòria de Maria de Magdala. Anuncià als deixebles que el Senyor havia ressuscitat.
Primera Lectura
Jeremies 23,1-6
«Ai dels pastors que malmenen i dispersen les ovelles del meu ramat. Ho dic jo, el Senyor. Això diu el Senyor, Déu d'Israel, als pastors que pasturen el meu poble: Vosaltres heu dispersat les meves ovelles, les heu escampades i no les heu tingudes en compte. Doncs ara jo us demanaré comptes de la vostra mala conducta. Ho dic jo, el Senyor. Després jo mateix aplegaré la resta de les meves ovelles de tots els països on les he escampades i les faré tornar als seus prats. Allà seran fecundes i es multiplicaran. Els posaré al davant pastors que les pasturin: no tindran por i ningú no les esfereirà. No en faltarà cap a la crida. Ho dic jo, el Senyor.
»Vénen dies que faré néixer
un rebrot legítim al llinatge de David.
Regnarà com a rei assenyat
i defensarà en el país
el dret i la justícia.
Ho dic jo, el Senyor.
En el seu temps, Judà serà salvat
i Israel viurà segur.
I li donaran aquest nom:
"El Senyor és la nostra salvació."
Salm responsorial
Salm 22 (23)
Antífona
El Senyor és el meu pastor: no em manca res.
- El Senyor és el meu pastor:
no em manca res.
= Em fa descansar en prats deliciosos, †
em mena al repòs vora l’aigua,
i allí em retorna.
- Em guia per camins segurs,
per amor del seu nom.
- Ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.
= Perquè tu, Senyor, ets vora meu: †
la teva vara i el teu bastó
em donen confiança.
- Davant meu pares taula tu mateix,
i els adversaris ho veuen;
- m’has ungit el cap amb perfums,
omples a vessar la meva copa.
- N’estic cert, tota la vida m’acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
- I viuré anys i més anys
a la casa del Senyor.
Segona Lectura
Efesis 2,13-18
aleshores éreu lluny, però ara la sang del Crist us ha apropat.
Ell és la nostra pau. De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n'ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fet morir en ell l'enemistat i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu i els ha unit en un sol cos. Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 6,30-34
Els apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu:
--Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica.
Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar.
Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor ; i es posà a instruir-los llargament.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
Jesús diu als deixebles: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». L'encontre amb el Senyor, en la santa litúrgia dominical, no ens separa del temps de la vida ordinària; al contrari, fa de lligam entre la setmana que ja ha passat i la que està a punt de començar; és com una llum que il·lumina el temps d'ahir, per tal de comprendre'l, i el de demà, per tal de traçar-ne un nou recorregut.
És el que succeeix en el relat evangèlic, quan Jesús i els deixebles pugen a la barca per passar a l'altra riba. El moment de la travessia, d'una banda de riba a l'altra, es podria comparar amb la Missa del diumenge, la qual uneix les dues vores de la mar, sempre plenes de gent necessitada. Les multituds, tant les d'aquell moment com les d'avui, són sens dubte l'objecte prioritari de la missió del Senyor i dels deixebles. És a elles que es dirigeix la compassió de Jesús. Per això l'evangelista remarca: «Hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar». El fet de trobar-nos en un lloc apart no significa fugir del món, més aviat és un moment per a enfortir i afinar la nostra compassió. Es tracta d'escoltar el Senyor, de fer baixar al propi cor les paraules de l'Escriptura, que podem comparar a una respiració profunda per tal de fer descansar la ment, a un corrent d'aire pur que tots necessitem per pensar millor, per tenir sentiments més generosos, per recobrar les forces. L'inici d'una nova setmana ens ha de trobar renovats en l'esperit i més propers als sentiments del Senyor.
Arribats a l'altra vora del mar els esperaven de nou les multituds. Probablement havien vist el recorregut de la barca i intuït el lloc on arribarien. Van córrer vers aquell indret i van arribar abans que Jesús, el qual, només baixar de la barca, es trobà novament envoltat de gent. Marc escriu: «Veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor, i és posà a instruir-los llargament». En les darreres paraules de l'Evangeli ressona tota la tradició vetero-testamentària sobre l'abandonament de la gent per part dels responsables del poble d'Israel. El profeta Jeremies clamava clar i ras: «Ai dels pastors que malmenen i dispersen les ovelles del seu ramat». El mateix Senyor tindrà cura del seu poble: «Jo mateix aplegaré la resta de les meves ovelles de tots els països on les he escampades i les faré tornar als meus prats». El secret de tot això resta amagat en la compassió del Senyor pel seu poble. Aquesta compassió, que va portar Jesús a enviar els Dotze a anunciar l'Evangeli i a servir els pobres continua empenyent-lo, només baixar de la barca, a reprendre de seguida la seva «feina». És això el que demana als deixebles de tots els temps.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
