Memòria dels sants Antoni i Teodosi, fundadors del monestir de les Grutes de Kiev (+ 1073) i pares del monaquisme rus i ucranià. Record dels cristians d'Ucraïna i de Rússia.. Llegir més
Memòria dels sants Antoni i Teodosi, fundadors del monestir de les Grutes de Kiev (+ 1073) i pares del monaquisme rus i ucranià. Record dels cristians d'Ucraïna i de Rússia..
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 12,38-42
Llavors alguns mestres de la Llei i fariseus digueren a Jesús:
--Mestre, volem veure un senyal.
Ell els respongué:
--La gent d'aquesta generació dolenta i adúltera demana un senyal, però no els en serà donat cap altre que el del profeta Jonàs. Perquè així com Jonàs va estar tres dies i tres nits en el ventre del gran peix, també el Fill de l'home estarà tres dies i tres nits en el cor de la terra. El dia del judici, els habitants de Nínive s'aixecaran per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ells es van convertir quan Jonàs els predicà; i aquí hi ha alguna cosa més que Jonàs. El dia del judici, la reina del país del sud s'alçarà per condemnar la gent d'aquesta generació, perquè ella va venir de l'altre cap de món per escoltar la saviesa de Salomó; i aquí hi ha alguna cosa més que Salomó.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Quantes vegades nosaltres, com els escribes i fariseus, demanem un senyal que ens tranquil·litzi i ens doni seguretat! Sembla una petició raonable, en el fons legítima. També Felip demana: mostra'ns el Pare i no ens cal res més! Al cap i a la fi, sembla gairebé normal que per creure hàgim de tenir proves suficients, senyals clars que ens convencin. La demanda d'un senyal és ambigua i revela desconfiança. No ens sembla suficient el testimoni de Jesús amb tot el que ha fet i ha dit, busquem seguretats que ens alliberin de la dificultat que comporta elegir i decidir. En realitat, tant com pels homes de l'Evangeli com per nosaltres, el Senyor fa molts miracles en els quals podem veure la seva presència, no per ser convençuts, sinó per ser conscients de la seva i la nostra capacitat d'estimar. El mateix Jesús no pot donar altre senyal que el de Jonàs, és a dir, el misteri de la seva mort i resurrecció. De fet, com Jonàs que va ser retingut tres dies en el ventre del peix i després en va sortir i va ser enviat a predicar a Nínive, també el Fill de l'home restarà tres dies sepultat i després serà ressuscitat pel Pare per a ser el salvador de tots. Per aquesta raó en les làpides de les catacumbes sovint Jonàs representa Jesús. Jesús és el senyal donat per Déu als homes, senyal infinitament més gran del que va ser Jonàs per Nínive. No obstant, nosaltres ens cansem de creure en Jesús, de convertir-nos a ell, de confiar en la seva paraula. La reina de Saba va fer un llarg viatge per anar a escoltar la saviesa de Salomó. I nosaltres ens cansem només d'obrir l'Evangeli i llegir-lo. Avui no tenim necessitat de senyals extraordinaris, meravellosos, esotèrics, sinó d'una decidida i clara predicació de l'Evangeli acompanyada d'una gran manifestació de misericòrdia, especialment vers als més febles. Aquests són els senyals que Jesús mateix realitzava i que ha confiat als deixebles de tots els temps. Aquesta pàgina evangèlica interroga cada deixeble i cada comunitat cristiana sobre si són, de veritat, un «senyal» d'amor i de misericòrdia. L'encàrrec que Jesús continua confiant a la seva Església és ser llum i sal del món.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
