Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 19,23-30
Llavors Jesús digué als seus deixebles:
--Us asseguro que un ric difícilment entrarà al Regne del cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu.
Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt desconcertats, i deien:
--Si és així, qui pot salvar-se?
Jesús se'ls mirà i els digué:
--Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot.
Llavors Pere li va dir:
--Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit. Què rebrem, doncs?
Jesús els digué:
--Us ho asseguro: quan neixi el món nou i el Fill de l'home s'assegui en el seu tron gloriós, també vosaltres, els qui m'heu seguit, us asseureu en dotze trons i jutjareu les dotze tribus d'Israel. I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna.
»Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El jove ric se n'acaba d'anar, trist. Ha preferit quedar-se amb les seves riqueses que deixar-les i seguir Jesús. Té els seus béns més a prop del cor que no pas al Mestre. Jesús immediatament després es dirigeix als deixebles i -amb una certa tristesa per no haver convençut aquell jove- els diu que és difícil que un ric entri al Regne dels cels. Jesús no diu que sigui impossible. No afirma de manera maniquea que la riquesa sigui un mal. Constitueix, però, una condició que facilita l'avidesa que acaba en avarícia, que porta a oblidar més fàcilment els altres, que promou l'afecció als béns materials. Perquè comprenguin aquesta dificultat posa un exemple certament increïble: «és més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu». És una exageració que fa pensar. I de fet, els deixebles de seguida reaccionen: «Si és així, qui pot salvar-se?» És una pregunta que hauria de ressonar amb força en un món en el qual la possessió de la riquesa és un dels objectius perseguits amb més empenta i determinació, i a qualsevol preu. Jesús una vegada més adverteix els deixebles que no es pot servir a Déu i al diner (Mt 6,24). I desgraciadament en la societat actual el diner, la riquesa, els béns són convertits en ídols que demanen una dedicació exclusiva. En els seus altars fàcilment es sacrifica la vida. Sembla impossible que un ric es pugui salvar. No obstant, Jesús de seguida contesta: «Als homes els és impossible, però Déu ho pot tot». La fe, l'abandó a Déu mou el cor de l'home de la possessió de les coses a la confiança total en Déu. Pere ho comença a entendre i pregunta a Jesús què reben aquells que ho deixen tot i confien en Déu. I Jesús dóna una resposta extraordinària que demostra la generositat de Déus cap a aquells que confien en ell. Rebran des d'ara el cent per ú de tot el que hauran deixat. És a dir, seran envoltats de germans i germanes i la seva fraternitat els omplirà d'amor. I, després de la mort, la vida eterna. Tot plegat és tot al contrari del que normalment es pensa: l'Evangeli no pren res, enriqueix la vida tant a la terra com més tard.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
