Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 8,19-21
La mare i els germans de Jesús van arribar on ell era, però hi havia tanta gent que no se li podien acostar. Algú li va dir:
--La teva mare i els teus germans són aquí fora, que et volen veure.
Ell els respongué:
--La meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la compleixen.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'evangelista Lluc situa aquest episodi a continuació de la paràbola del sembrador i de la llàntia que ha d'il·luminar. I no ho fa sense motiu. De fet vol subratllar la centralitat de l'escolta de la Paraula de Déu en la vida de l'Església i de cada comunitat cristiana. La família de Jesús és composta per qui l'escolta i mira de posar en pràctica la seva paraula. Podríem dir que és una família alternativa, no en el sentit que s'oposa als llaços de sang, sinó que estableix el fonament de totes les relacions, estar amb Jesús fa més ferms i forts tots els altres. Lluc explica que els familiars de Jesús, potser per apartar-lo de la vida que havia emprés que causava no pocs inconvenients a tota la parentela, decideixen d'anar-lo a buscar ja sigui per dissuadir-lo o fins i tot per frenar la seva actuació. Quan arriben al lloc on es troba Jesús, veuen que és rodejat de molta gent que els impedeix d'acostar-s'hi. Jesús, avisat de la presència dels parents, respon que la seva verdadera família la formen els que s'estan al seu voltant escoltant-lo. Qui està «fora», encara que sigui parent segons la carn, no forma part de la seva família. L'Evangeli crea una nova família, no feta de vincles naturals, sinó de vincles molt més forts, fruit de l'acció de l'Esperit. Per formar part d'aquesta família es requereix l'escolta de l'Evangeli i l'esforç per portar-lo a la pràctica. Maria, la mare de Jesús, n'és l'exemple per a tots. Ella ha estat la primera en creure en la Paraula de Déu comunicada per l'àngel, com recorda Lluc: «Que es compleixin en mi les teves paraules». No hi ha, per tant, cap menyspreu pels llaços familiars. Al contrari, la presència de Maria mostra que la fe -que li tenia al seu fill- enriqueix els llaços de la carn, incloent per descomptat els de la família. Elisabet, coneixent la fe de Maria, pronuncia sobre ella la primera benaurança de l'Evangeli: «Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!». Maria és la primera dels creients i també la mare de l'Església, com va proclamar Pau VI al final d'una sessió durant el Concili Vaticà II. Aquest passatge de l'Evangeli ens recorda la dimensió familiar de la salvació. El Senyor no salva individualment la persona sinó reunint-la en una única família, la dels deixebles que escolten la seva Paraula.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
