LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària de la vigília
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària de la vigília
Dissabte 17 de novembre


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 18,1-8

Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir:
--En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia:
»--Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet.
»Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: "Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més."
I el Senyor va afegir:
--Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L'evangeli d'avui ens presenta un tema molt volgut per Lluc: la pregària. La primera vegada que l'evangelista relata l'ensenyament de Jesús sobre la pregària és quan els confia el «Parenostre» (11,1-13). Ara -és la segona vegada que en parla als seus deixebles- posa l'accent en la necessitat de «pregar sempre sense defallir». No només han de pregar «sempre», sinó que ho han de fer «sense defallir». El perill de perdre el coratge, o de desanimar-se davant les demandes que no són ateses, és una experiència freqüent. Jesús no vol que els seus deixebles perdin la confiança en Déu i en la seva misericòrdia sol·licita. El Pare, de la mateixa manera que l'escolta a ell, escolta els deixebles. La pregària sempre és eficaç, assegura Jesús. Els deixebles, per tant, no han de dubtar de la seva eficàcia. I per confirmar aquesta afirmació narra la paràbola d'una pobra vídua que demana justícia a un jutge. Aquesta dona, símbol de la impotència dels febles en una societat com la del temps de Jesús, amb la seva insistència prop el jutge deshonest i dur de cor, és finalment escoltada i se li fa justícia. És una escena que colpeix pel seu realisme. Però sobretot és extraordinari els seu significat aplicat a la nostra pregària al Pare que està en els cels. Si aquell jutge tan endurit ha escoltat aquella viuda, diu Jesús: «¿No us escoltarà encara més el vostre Pare del cel que no només és just sinó que té un cor gran i misericordiós?» En certa manera l'Evangeli ens vol convèncer de la força i l'eficàcia de la pregària: quan és insistent podríem dir que obliga Déu a intervenir. La pregària és la primera obra que el deixeble és cridat a exercir, podríem dir que és el primer treball que ha de fer perquè a través de la pregària Déu intervé en la vida i en la història. Com qualsevol treball, la pregària requereix continuïtat i perseverança. La pregària no és una pràctica improvisada, una feina a fer de tant en tant. La seva continuïtat assegura la intervenció de Déu. I, de fet, la pregària és la força més gran del cristià. Davant l'afirmació al voltant de l'eficàcia de la pregària, Jesús es pregunta amb solemnitat: «Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?» És una pregunta que qüestiona seriosament cada deixeble i la comunitat. El Fill de l'home continua venint a la terra, també avui. Què n'és de la nostra pregària? Feliços nosaltres si el Senyor ens troba vetllant, és a dir perseverants en la pregària.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.