Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jeremies 17,5-10
Això diu el Senyor:
"Maleït l'home confia en els homes
i busca qui li faci de braç dret,
mentre el seu cor'allunya del Senyor.
Serà com un matoll de l'Arabà
que mai no tasta la pluja;
viu en un desert xardorós,
en una terra salabrosa no es pot habitar.
Beneït l'home que es refia del Senyor,
que posa en el Senyor la confiança.
Serà com un arbre arrela vora l'aigua,
que enfonsa les arrels ran del torrent;
no té por quan ve l'estiu,
el seu fullatge es manté verd;
no es neguiteja en anys de secada,
no deixa de donar fruit.
No hi ha res més enganyós el cor: no té remei.
Qui és capaç de conèixer-lo?
Jo, el Senyor, penetro els cors
i examino l'interior dels homes,
per pagar a cada un la seva conducta,
segons el fruit de les seves obres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
En aquesta pàgina, Jeremies, fent-se ressò de molts arguments presents en diversos llibres de l'Antic Testament, proposa la qüestió dels "dos camins", l'un transitat pels qui confien en si mateixos i en les seves pròpies forces, destinats a un fracàs segur, i l'altre pel qui confia en el Senyor i serà frondós com l'arbre que arrela a la vora del riu. El profeta havia acusat Israel d'haver abandonat el seu Senyor per acudir a Egipte i Assíria amb la creença que trobarien entre aquests pobles suport i defensa. Les aigües abundants del Nil (Egipte) i de l'Èufrates (Assíria), que havia portat Israel a acudir a aquestes dues grans potències es revela com una amarga il·lusió: "Maleït l'home que confia en els homes... Serà com un matoll de l'Arabà que mai no tasta la pluja; viu en un desert xardorós, en una terra salobrosa que no es pot habitar" (vv. 5- 6). Amb aquesta imatge, el profeta adverteix de la fatuïtat de confiar en el poder humà. Només el Senyor pot defensar el petit poble i fer-lo créixer alliberat de la cobdícia dels poderosos. Per aquesta raó, el profeta proclama: "Beneït l'home que es refia del Senyor, que posa en el Senyor la confiança" (v. 7). Aquest home -continua dient Jeremies- trobarà l'abundància: "Serà com un arbre que arrela vora l'aigua, que enfonsa les arrels ran del torrent, no té por quan ve l'estiu, el seu fullatge es manté verd; no es neguiteja en anys de secada, no deixa de donar fruit" (v. 8). Amb la imatge de l'aigua, que a les zones desèrtiques de l'Orient Mitjà era el símbol de l'abundància de la vida, el profeta vol que els seus oients comprenguin la necessitat absoluta de romandre fidels al Senyor i a la seva aliança. Jeremies acaba amb la imatge del cor, el lloc que indica la profunditat dels sentiments i on s'acompleix la decisió d'unir-se a Déu per sempre.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
