Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Daniel 3,25.34-43
Azaries, dret enmig del foc, pregava dient:
Per amor del teu nom, ens abandonis per sempre,
no rebutgis la teva aliança.
No ens neguis la teva misericòrdia
per amor d'Abraham, el teu estimat,
d'Isaac, el teu servent,
d'Israel, el teu consagrat.
Tu els vas prometre descendència tan nombrosa
com les estrelles del cel,
com la sorra de la vora de la mar.
Però ara, Senyor, pels nostres pecats,
som el més petit de tots els pobles,
humiliats arreu de la terra.
No tenim reis, profetes, ni governants;
ningú no ofereix ni sacrificis,
ni flor de farina ni encens.
No tenim ni tan sols presentar-te les primícies
per obtenir misericòrdia.
Accepta, però, el nostre cor penedit el nostre esperit humiliat,
com si t'oferíssim i toros en holocaust,
com si t'oferíssim d'anyells grassos.
Que aquest sigui avui, davant teu, nostre sacrifici;
que sempre et seguim fidelment.
Els qui en tu posen la confiança
no quedaran confosos.
Ara nosaltres seguim amb tot el cor,
et venerem i cerquem la teva mirada.
No ens deixis confosos,
sigues indulgent amb nosaltres,
mostra't misericordiós.
Tu que has obrat tants prodigis,'ns,
donant així glòria al teu nom,.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El text del llibre de Daniel ens presenta la pregària d'Azaries, quan s'estava "dret enmig del foc" (v. 25), que demana al Senyor que intervingui per la seva misericòrdia. Azaries reconeix les tràgiques conseqüències de l'abandonament de Déu per part d'Israel: "Ara, Senyor, pels nostres pecats, som el més petit de tots els pobles, humiliats arreu de la terra. No tenim reis, ni profetes, ni governants, ningú no ofereix holocaustos ni sacrificis, ni flor de farina ni encens. No tenim ni tan sols on presentar-te les primícies per obtenir misericòrdia" (vv. 37-38). Podríem dir que és el mateix que els passa als creients quan abandonen Déu, quan cessa la profecia, quan s'apaguen les visions, quan s'esdevé mundà, quan es segueix la lògica del guany, de l'interès individual. Efectivament cadascú va a la seva i la solidaritat s'esmicola. Però precisament en aquest moment tan desgraciat de la història d'Israel, persisteix la pregària del just, la pregària del petit que prega per tot el poble. En la pregària és derrotat l'egocentrisme, fins i tot el religiós. Azaries no prega per si mateix, sinó per tot el poble. És el sentit de la pregària per la pau, per la guarició, per la salvació de tots. El creient sap que no prega en el no res, que les seves paraules no es dispersen en el cel buit. Les seves paraules són escoltades per un Déu que és fidel. Azaries sap que és escoltat, no confia en les seves paraules sinó en la fidelitat de Déu: "Per amor del teu nom, no ens abandonis per sempre, no rebutgis la teva aliança" (v. 34). És una pregària que neix enmig del foc. És el foc de l'amor que crema en el cor d'Azaries, que gosa enviar al cel la seva pregària com un holocaust: "Que aquest sigui avui, davant teu, el nostre sacrifici" (v. 40). Azaries és per nosaltres l'exemple del creient que no cessa d'invocar el Senyor pels germans, les germanes, tot el poble de Déu i per tots els pobles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
