Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 16,1-10
Després va arribar a Derbe i Listra. Allí hi havia un deixeble que es deia Timoteu, fill de mare jueva convertida a la fe i de pare grec. Timoteu tenia bona fama entre els germans de Listra i d'Iconi. Pau se'l va voler emportar amb ell. El prengué, doncs, i el va circumcidar, perquè hi havia jueus vivint en aquella regió i tothom sabia que el pare de Timoteu era pagà.
Quan passaven per les diverses ciutats, comunicaven les normes decretades pels apòstols i els qui presidien la comunitat de Jerusalem. Les esglésies s'enfortien en la fe i creixien més i més cada dia.
Van recórrer Frígia i la regió de Galàcia, perquè l'Esperit Sant els havia impedit que anunciessin la Paraula a l'Àsia. Van arribar a Mísia i tenien intenció d'anar a Bitínia, però l'Esperit de Jesús no els ho permeté. Llavors, passant de llarg per Mísia, van baixar a Tròada. Allí, de nit, Pau va tenir aquesta visió: un home de Macedònia estava dret al seu davant i li suplicava: "Vine a Macedònia i ajuda'ns."
Després d'aquesta visió vam buscar tot seguit de partir cap a Macedònia, convençuts que Déu ens hi cridava per anunciar-los la bona nova.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El capítol 16 del llibre dels Fets ens mostra com la Paraula de Déu s'estén més enllà de les fronteres d'Àsia. L'autor subratlla que la decisió d'arribar a Europa no neix d'una estratègia de l'apòstol Pau, sinó que neix d'una demanda sorgida del cor mateix de l'imperi. Aquest és el sentit de la súplica del macedoni. Aquest europeu demana en una visió a Pau: "Vine a Macedònia i ajuda'ns". És una invitació urgent, quasi bé un imperatiu. De totes maneres, és una "visió". L'apòstol no compleix la seva missió amb el cap cot, no viu la tasca d'anunciar l'Evangeli com una obligació. Ell es deixa convèncer per la "visió" que l'Evangeli li ofereix. Pau sent la urgència de predicar l'Evangeli a tot arreu, i es deixa aclaparar pel crit dels qui el necessiten. Pau escolta el crit d'aquells que invoquen la salvació, es pregunta sobre com configurar la predicació, sobre com tocar el cor de tots. L'apòstol ha acollit el somni de l'Evangeli, la visió missionera que Jesús havia donat als apòstols. Des d'aquest dia, la visió respecte Europa es fa realitat. Pau donant resposta a la súplica, obria les portes d'Occident a la predicació cristiana. L'Evangeli superava les fronteres, sens dubte importants, però certament tancades d'Àsia Menor, i entrava a Europa, via Roma, cor de l'Imperi Romà. Cal dir que aquest crit d'ajuda continua sent fort encara avui: s'eleva des de les ciutats europees i de les seves grans perifèries marcades per la violència i l'odi, així com per la indiferència i el tancament. Europa necessita una predicació evangèlica renovada. El crit del "macedoni" és avui el crit dels pobres, dels estrangers, dels marginats, dels presoners, dels ancians, de tants que són abandonats i exclosos. En una època de globalització, el "macedoni" no és només un país o un continent, sinó tots els països i tots els continents on hi ha violència i injustícia. Europa o, més aviat, les Esglésies cristianes europees són cridades a escoltar, com Pau ho va fer aquella nit, aquest gran crit, aquesta gran invocació que sorgeix dels nombrosos pobles del sud del món que demanen suport i ajuda. Els pobres i els febles del món sencer criden a les Esglésies cristianes: "Vine a nosaltres i ajuda'ns".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
