Pregària per la pau en la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària per la pau en la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jutges 2,11-19
Els israelites ofenien el Senyor amb el seu mal comportament, ja que donaven culte als Baals. Abandonaven el Senyor, el Déu dels seus pares, que els havia fet sortir d'Egipte, seguien altres déus, els dels pobles veïns, i els adoraven. Tot això va provocar la indignació del Senyor. Després que abandonaren el Senyor per donar culte al déu Baal i les Astartes, el Senyor es va irritar contra Israel i els lliurà al pillatge dels bandits, que els deixaren en la misèria. També els va posar en mans dels enemics del voltant, sense que els israelites poguessin resistir-los. Sempre que sortien a combatre, la mà del Senyor es girava contra ells, tal com els havia dit i jurat. Israel es trobava en una situació de greu perill. Llavors el Senyor els enviava jutges que alliberaven els israelites de les mans dels qui saquejaven el país. Però els israelites no feien cas dels seus jutges: tornaven a prostituir-se amb altres déus i els adoraven. Aviat s'allunyaven del camí seguit pels seus pares, que havien obeït els manaments del Senyor: ells no els imitaven. Cada vegada que el Senyor els enviava un jutge, el Senyor era amb ell i, mentre el jutge vivia, alliberava Israel dels seus enemics; perquè el Senyor s'apiadava dels israelites, que gemegaven sota els maltractaments dels seus opressors. Però tan bon punt moria el jutge, tornaven a corrompre's, pitjor encara que els seus pares, seguint altres déus, adorant-los i donant-los culte. No s'apartaven de les seves males accions ni del seu comportament rebel.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El llibre dels Jutges continua el de Josuè. Junt a gran nombre de paral·lelismes presenta també grans contrastos: a la prosperitat del temps de Josuè li segueixen moments de desgràcia, de plors i de culpa causats per la traïció d'Israel amb els déus cananeus. Aquest fragment ofereix una síntesi del que succeeix al poble d'Israel en temps dels jutges: al pecat de traïció del poble respon el càstig del Senyor, que després intervé enviant un nou jutge. Quan cessa la idolatria, el poble torna a tenir pau i quan la idolatria torna, la violència i la mort s'apoderen de nou d'Israel. La idolatria genera sempre mort. Només el Senyor és Déu de vida. Cada vegada que els homes posen en lloc del Senyor el diner, el poder, el propi jo, l'èxit, el guany, tal vegada l'ètnia, la nació o qualsevol altra criatura, cauen en l'espiral de la violència que porta a la destrucció. La violència sempre porta amb ella la mort. Els homes, en efecte, quan són esclaus dels ídols no paren fins a destruir-se. L'esquematisme del text no és un simple recurs literari, és la constatació de la continuïtat de la temptació idolàtrica. Cada vegada que el poble, o també el creient individualment, obeeix a si mateix i al seu instint natural, posa la seva vida al servei de l'ídol de torn i oblida el Senyor. La seva vida cau en desgràcia com indica l'autor: "tornaven a corrompre's, pitjor encara que els seus pares, seguint altres déus, adorant-los i donant-los culte". Tots sabem com n'és de fàcil oblidar el Senyor i el que Ell ha fet per nosaltres. El Senyor que és fidel a la seva aliança, no ens abandona i envia un "jutge", és a dir un representant, un pare, un pastor, un profeta, un germà competent que guia fent comprendre quins són els seus camins. El jutge no parla de si mateix o per pròpia iniciativa, sinó que ho fa en nom de Déu. Israel escoltant les paraules del "jutge", o sigui seguint Jahvé i actuant conforme a la seva paraula, esdevé un poble fort, ben protegit, amb mitjans i capacitat per viure en pau amb tots els pobles veïns. I no tem, per tant, l'amenaça d'aquells que professen una fe diversa, perquè està ben arrelat en la fe dels seus pares.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
