Memòria de Santa Maria Verge, Reina Llegir més
Memòria de Santa Maria Verge, Reina
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jutges 11,29-39a
Llavors l'esperit del Senyor es va apoderar de Jeftè. Jeftè va recórrer els territoris de Galaad i de Manassès, va passar per Mispè de Galaad, i des de Mispè de Galaad entrà al país dels ammonites. Jeftè havia fet al Senyor aquesta prometença:
-Si em dónes la victòria contra els ammonites, el primer de casa meva que surti a rebre'm, quan jo torni victoriós de la guerra contra ells, serà per a tu, Senyor, i l'oferiré en holocaust.
Jeftè va passar la frontera dels ammonites, els atacà, i el Senyor li va donar la victòria. Els derrotà des d'Aroer, i va conquerir vint poblacions fins a Minnit, i després arribà fins a Abel-Queramim. La derrota fou molt gran, i els ammonites van ser humiliats pels israelites.
Quan Jeftè tornà a casa seva, a Mispà, la seva pròpia filla va sortir a rebre'l amb tamborins i danses. Era la seva única filla: no tenia altres fills ni filles. En veure-la, Jeftè s'esquinçà els vestits, tot cridant:
-Ai, filla meva! M'he fet ben desgraciat! I tu entres dintre la meva desgràcia, perquè vaig fer una promesa al Senyor i no em puc fer enrere.
Ella li va respondre:
-Pare, si has fet una promesa al Senyor, compleix-la en mi tal com la vas fer, ara que el Senyor t'ha concedit de venjar-te dels ammonites, els teus enemics.
Després va pregar així al seu pare:
-Concedeix-me això que et demano. Deixa'm dos mesos i me n'aniré a plorar per les muntanyes, amb les meves amigues, perquè no podré ser mare.
El seu pare va respondre:
-Vés-hi.
I li va permetre que estigués fora durant dos mesos. Ella anà per les muntanyes amb les seves amigues, a plorar perquè moriria sense ser mare. Acabats els dos mesos, tornà a casa i el seu pare va complir en ella la prometença que havia fet. La noia no havia tingut relacions amb cap home. Per això hi ha aquest costum a Israel:
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeftè per vèncer els ammonites fa un vot al Senyor: la primera persona que surti de casa seva per trobar-se amb ell, serà oferta en holocaust al Senyor. Jeftè els venç, i la primera persona que trobarà serà la seva única filla. Jeftè es desespera però es manté fidel a la seva promesa, que revela com n'és de pobre i trist el seu concepte de Déu. La condemna de Déu respecte dels sacrificis humans és ben clara en tota la Bíblia. En el Deuteronomi, Déu condemna a aquells que "fan tota mena de ritus que el Senyor abomina i detesta: fins i tot cremen els seus fills i les seves filles en honor dels seus déus" (12,31). Jesús és l'últim sacrifici, el que per amor es lliura a si mateix. El que vol Déu no són sacrificis sinó misericòrdia. Déu s'ofereix a si mateix, perquè tothom entengui com n'és de gran la seva misericòrdia. La victòria de Jesús ja no serà la de Jeftè, en contra d'algú, sinó la de donar la pròpia vida per la redempció de tots. Israel vivia un període de gran dificultat i pensava atreure l'atenció de Déu mitjançant el sacrifici humà. Moltes vegades, quan no tenim fe atribuïm a Déu pensaments que no són seus, com si ens demanés coses molt difícils a canvi de la seva protecció. Moltes víctimes ho són a causa de la poca fe i una pregària a Déu distorsionada.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
