LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

XXIX del temps ordinari Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 20 de octubre

XXIX del temps ordinari


Primera Lectura

Èxode 17,8-13

Llavors els amalequites van venir a Refidim per atacar Israel. Moisès digué a Josuè:
-Escull uns quants homes que ens defensin i vés demà a lluitar contra els amalequites. Jo m'estaré dret dalt el turó amb el bastó de Déu a la mà.
Josuè va fer com li havia dit Moisès i va atacar els amalequites. Mentrestant, Moisès, Aaron i Hur havien pujat dalt el turó. Si Moisès alçava la mà, guanyava Israel; però si l'abaixava, guanyaven els amalequites. Quan a Moisès començaven a pesar-li les mans, li van acostar una pedra, i ell s'hi va asseure. Aaron i Hur, un a cada banda, li sostenien les mans. Així les va mantenir fermes fins a la posta del sol. Josuè va desfer la tropa amalequita i els passà a tall d'espasa.

Salm responsorial

Salm 120 (121)

Antífona

L’ajuda em vindrà del Senyor.

- Alço els ulls a les muntanyes:
d’on em vindrà l’ajuda?

- L’ajuda em vindrà del Senyor,
que ha fet el cel i la terra.

- Que no deixi relliscar el teu peu
ni s’adormi el qui et guarda.

- Mai no dorm ni s’abalteix
el guardià d’Israel.

- El Senyor et guarda, el Senyor et fa ombra
al teu costat mateix.

- De dia el sol no et farà mal
ni la lluna de nit.

- El Senyor et guarda de tota desgràcia,
et guarda la vida.

- El Senyor guarda tots els teus passos
ara i per tots els segles.

Segona Lectura

2a Timoteu 3,14-4,2

Tu persevera en el que has après i has acceptat fermament, sabent de qui ho has après. Des de ben petit coneixes les Sagrades Escriptures, que tenen el poder de donar-te la saviesa que duu a la salvació gràcies a la fe en Jesucrist. Tota l'Escriptura és inspirada per Déu i útil per a ensenyar, refutar, corregir i educar en el bé, perquè el qui és home de Déu arribi a la maduresa i estigui equipat per a tota obra bona.
Davant de Déu i de Jesucrist, que ha de judicar els vius i els morts, et conjuro, per la seva manifestació i pel seu Regne: proclama la Paraula, insisteix quan és oportú i quan és inoportú, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Lluc 18,1-8

Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir:
-En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia:
"-Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet.
"Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: "Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més."
I el Senyor va afegir:
-Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

Jesús explica als deixebles una paràbola sobre la necessitat de pregar sempre, sense cansar-se mai. La pregària no és un afegit a la vida, sinó una necessitat, i ho és tant per nosaltres com pel món en què vivim, i ho podem entendre a partir de l'exemple d'aquesta viuda insistent. És una situació típica i no només en temps de Jesús, també avui els poderosos es serveixen d'argúcies jurídiques per robar als pobres i indefensos el poc que tenen. En la paràbola hi ha un jutge que hauria hagut de defensar aquella pobra dona amb imparcialitat i rapidesa. Però el magistrat fa exactament el contrari: no tem ni Déu ni els homes. D'alguna manera, representa l'arrogància del poder, que es fa present sovint en la història dels homes.
En aquest punt comença la història que explica la paràbola: què farà la pobra vídua en aquesta situació d'evident injustícia? De fet, en el món jueu, les dones com ella eren el símbol de la feblesa i estaven exposades a tot tipus d'abusos. Déu mateix s'erigeix en el seu defensor, fins al punt de ser invocat com a "defensor de les vídues", quan ja no tenen la tutela del marit (Sl 68,6). Aquella dona però, no es va resignar a la injustícia, com solien fer totes. Es dirigia al jutge amb insistència per reclamar la seva justa compensació. No ho va fer un sol cop, sinó molts, amb tenacitat no es cansava de reclamar el que era just, fins que el jutge va decidir considerar el seu cas. "Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat" (vv.7-8). Sí, Déu no ens farà esperar gaire, farà justícia aviat (algú ho tradueix com "de sobte", "quan menys ho esperes"), si li adrecem la nostra pregària amb insistència. En efecte, els qui creuen tenen una força increïble en la pregària, una energia que és capaç de canviar el món. Tots som com aquella pobra vídua, febles, sense cap poder, però la debilitat, amb la pregària insistent, es converteix en una força poderosa. I aquella vídua, va aconseguir decantar la duresa del jutge.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.