Alliberar ells prisoners
|
Alliberar ells prisoners |
|
|
|
Alguns exemples: Josè, un noi del nord del Moçambic, quart de nou germans, tenia 16 anys i mig quan va ser empresonat per haver robat a un venedor ambulant una caixa de fruita. El van agafar mentre escapava. Ha estat a la presó durant quatre anys: tres més de la pena que se li va imposar. El dossier del seu cas s'havia perdut. La manca de tutela legal (massa cara per a la seva família) no va permetre presentar instància perquè el seu cas fos reconsiderat. Va ser trobat en greu estat de desnutrició, ple de llagues... amb 20 anys! Una petita intervenció econòmica a favor seu ha permès que es reobrís i es reconsiderés el seu cas, i que se li restituís la llibertat... per bé que amb molt de retard.
|
Aurora
només té 17 anys, però sembla molt més gran. Ja té totes les dents malbé, la pell marcada. Els dos anys que ha passat a la presó han minat la seva salut, potser per sempre. Treballava com aprenenta de sastre. Endur-se algun metre de tela, un parell de tisores va ser una temptació massa gran. L'any de presó a què la van condemnar es va doblar perquè no tenia les 30.000 pta. per pagar la sanció econòmica prevista per la llei. La Comunitat la va conèixer precisament en un curs per a sastres. Sense el pagament d'aquella quantitat, fruit d'una col·lecta que la Comunitat de Sant'Egidio va fer un una presó, encara estaria allà. Avui torna a viure, a cosir... a tenir esperança.
Alfredo
té malsons moltes nits: somia encara en la cel·la plena de gent, en els crits, les baralles pel menjar. Ell, el més petit dels 60 homes que s'amuntegaven en aquella sala, quasi un nen amb els seus 13 anys, ha passat el pitjor en un món de "grans". I aquella cama, més curta que l'altra des del naixement, que quasi no es doblega, el fa arribar sempre l'últim a la fila per al menjar, quan, de fet, quasi ja no en queda. Les seves pors, va començar a confiar-les a un d'aquells amics, poc menys pobres que ell, que amb fidelitat visiten els presoners i els ensenyen a llegir i a escriure: a poc a poc van conèixer un "gran" no tan dur. I després de mesos de silenci, Alfredo comença a parlar: parla amb nostàlgia de la seva família llunyana. No molt, però 80 km, sense mitjans de transport, són un abisme. Els pares no saben res d'ell des de fa mesos: la vergonya l'ha fet callar també amb ells. Es reconstrueixen els lligams amb la família: Alfredo no és mort, "només" està a la presó.