Comunitat de Sant'Egidio - Un Amic per Carta

Rebre una carta agrada a tothom.

"...Sóc un vell negre de 46 anys tancat al corredor de la mort de Califòrnia. Busco algú amb qui escriure'm, no tinc cap contacte amb la meva família.."
(Andre, California)

"...La distància geogràfica no és un problema per a mi. De fet, crec que la cortesia i l'amistat van més enllà del temps i l'espai...."
(Efren, Arizona)

"Sóc feliç perquè tu m'has escrit, ja pensava que la meva vida no interessava a ningú..
(Darwin, Oklahoma)

Rebre una carta agrada a tothom. Encara més si això pot significar la possibilitat de crear una amistat llarga i sincera, que no és possible d'altra manera. Infinitament més si trenca un aillament quasi absolut.

La carta sempre té un valor enorme. Per a qui està empresonat vol dir connectar-se amb el món que està fora. Les cartes, de fet, malgrat la censura que sovint han de passar, són l'únic espai lliure a la vida d'homes i dones al corredor de la mort. Rebre correu és una mica com eixamplar les barres. Tenir algú a qui escriure dóna sentit al temps, que és tot igual, obre un espai d'afecte, ajuda a no perdre la confiança.

Trobar un amic que t'escriu és com trobar un tresor.

Aquesta amistat de "paper" és senzilla però concreta: fotografies, notícies i sobretot, paraules, que indiquen interès, respecte, afecte. Les cartes per a un detingut i sobretot per a un condemnat a mort són un dels pocs vehicles de relació humana, l'experiència de no sentir-se oblidat i, sovint, l'ajuda per retrobar la pau amb un mateix i amb el món:

"Estimat Mauro, el meu primer dia al corredor de la mort va ser com travessar tota la meva dvida. Seia en una sala i era com si hi haguessin dues persones: el bé i el mal... Des que em vas començar a escriure em sento en pau amb la ment.."
(Frank, Arizona)

Rebre una carta vol dir trobar motius d'existència quan un es deixa anar sota el pes de la solitud i del buit d'esperança. En aquestes condicions de terrible inquietud, trobar algú que t'escriu, que es recorda, és una mica com trobar un tresor:

"... avui em sento ple d'entusiasme perquè cada carta teva endolceix els meus dies, m'allibera de la malenconia. Només puc esperar rebre més notícies teves més sovint.."
(Desmond, Texas
eseguito il 16 novembre 1999)

Les cartes dels detinguts són plenes d'expressions de gratitud i cortesia. Bo i llegint-les s'entén com en són d'esperades i què significa per a qui està a la presó rebre correu. Aquesta relació de deferent càrrega emotiva per les dues parts comporta una gran atenció i delicadesa: en un món tancat i en l'aïllament una paraula pot pesar de manera inimaginable, una promesa no complerta pot representar desesperació, un retard en la resposta fa caure novament en un abisme:

"...com que no he rebut la vostra carta, he pensat que ja no confieu en mi..."
(Eddie, Texas)

Les cartes són potser l'únic lligam amb el món exterior.

Quan un rep una carta i és considerat escòria, costa de creure que algú vulgui veritablement fer-hi amistat.

"... Li agraeixo enormement la seva carta i el seu bon cor. Se'ns sol veure només com a delinqüents i ningú coneix o vol mirar-nos l'ànima. Però en l'ànima no som tan dolents... l'ànima anhela el bé i allò que és bo..."
(Sasha, Sibèria)

El contacte epistolar és un instrument insubstituïble perquè aquests homes i aquestes dones no siguin oblidats. Per a aquells que s'apropen al moment de l'execució l'amistat és una consolació i una força per als darrers anys de la seva vida.

""Benvolgudíssim amic, quan rebis aquesta carta ja no estaré entre els vius, però per això no cal amoïnar-se perquè aniré a un lloc millor, on ja no hi ha dolor ni patiment, així que, si us plau, no estiguis trist. He tingut molta sort de ser beneït per tanta amistat, en el meu viatge cap al cel …".
(JJoe Mario Trevino, Texas, executat el 18/8/1999)

Les condicions de vida: la pobresa i la solitud.

LLes condicions de vida al corredor de la mort són força difícils. Molts presoners tenen a les espatlles històries d’emigració o de dependència de l’alcohol o les drogues; alguns, abans de ser empresonats, vivien al carrer. Molts detinguts són semianalfabets i aprenen a llegir i a escriure a la presó, amb l’ajut d’un company. La condició de pobresa i les històries de misèria impedeixen que la major part dels condemnats es puguin pagar una bona defensa, i també els impedeixen tenir

"...les coses més senzilles com ara les cigarretes, o les més necessàries com paper i sobres nets per escriure, sense els quals viure es fa difícil...".
(Steve Roach, Virgínia, executat el 13/01/2000)

Hi ha moltes persones que no reben ajut de ningú perquè no tenen lligams familiars o que, amb el temps, han perdut els lligams del passat.

""... fa molt de temps que estic aquí i mai he rebut una visita... Pensa què vol dir estar tancat durant tot aquest temps sense veure la teva família! És molt de temps... ".
(Robert, Trinitat i Tobago)

A l’aïllament i la solitud s’afegeixen les humiliacions:

"... Aquí ens desperten a les 4 del matí per a l’esmorzar i a les 10.30 dinem. Podem sortir al pati els dilluns i els dimecres, que vol dir 4 hores d’exercici a la setmana... pel que fa a la resta és una presó, i els guàrdies fan de tot per recordar-me que sóc un presoner, i amb sentència a mort..."
(Christian, Califòrnia)

Quasi tots passen 23 hores al dia en una cel·la.

"Els dies passen tots iguals i res no els distingeix. Es diferencien només pel seu nom i pel del mes i passen com si fos un únic, banal i infinit dia..."
(Vladimir, Sibèria)