|
 Tinc
quasi setanta-cinc anys, visc sola a casa meva, la mateixa en
què vivia amb el meu marit, la que van deixar els meus dos
fills quan es van casar.
He
estat sempre orgullosa de la meva autonomia, però des de fa poc
no és com abans, sobretot quan penso en el meu futur. Encara
sóc autosuficient, però fins quan? M'adono que els gestos
esdevenen, cada dia, menys desimbolts, encara que em diguin:
"Si jo a la seva edat estigués com vostè!". Sortir a
comprar i endreçar cada dia la casa se'm fa més pesat. I
llavors penso: " Quin serà el meu futur?" Quan era
jove la resposta era simple: amb la teva filla, amb el gendre,
amb els néts. Però ara, què es pot fer, amb les cases petites
i la família on tots treballen? Llavors i ara la resposta és
simple: la residència.
És
una constant, tots ho diuen. Però tots també saben, i no ho
diuen, que ningú no voldria deixar casa seva per anar a viure a
una residència.
Veritablement
no em puc creure que sigui millor una tauleta de nit, un espai
estret, una vida anònima que la pròpia casa, on cada objecte,
un quadre, una fotografia, recorden i omplen un dia sense gaires
novetats.
Sovint
sento dir: "L'hem posat en una bona residència pci seu
bé". Potser són sincers, però ells no hi viuen. No és,
ni tan sols, un "mal menor" però necessari.
Fins
i tot podem admetre de no anar a parar en un d'aquells llocs
dels que parien els diaris, on no et donen aigua quan tens set,
o no vénen quan ho necessites. Però tanmateix no crec que la
residència sigui la resposta per qui està una mica malament i,
sobretot, està sol. Retrobar?te de cop i volta vivint amb
persones estranyes, no volgudes ni escollides és veritablement
una manera per vèncer la solitud?
Conec bé com es viu en una residència. Moltes vegades passa
que vols descansar i no ho aconsegueixes perquè no suportes el
soroll dels altres, les estossegades, els costums diferents dels
teus. Es diu que de vell s'esdevé exagerat. Però no és una
exageració imaginar?se que si vols llegir hi ha qui vol el llum
apagat, o que si vols veure un programa, o bé se'n mira un
altre o no és hora.
En una residència, els problemes més banals esdevenen
difícils: tenir cada dia el diari, arreglar de seguida les
ulleres quan se't trenquen, comprar les coses que necessites
quan no pots sortir.
Pot passar que et canviïn la roba blanca amb la d'una altra
persona després de rentar?la i així no pots tenir res teu. El
que és pitjor ?admetent que el menjar no sigui dolent? és que
no es pot decidir quasi res: quan llevar?se i quan quedar?se al
llit, quan encendre o apagar el llum, quan i què menjar.
I
després, quan un es més ancià (i es troba més incòmode,
perquè se sent menys atractiu que abans), està obligat a
tenir?ho tot en comú: malaltia, debilitat física, dolor, sense
cap intimitat ni cap pudor. Hi ha qui diu que en la residència
"ho tens tot sense ser un pes per a ningú". Però no
és veritat. No es té tot i no és l'única manera per no
molestar les persones estimades. HI hauria una alternativa: poder
estar a casa amb una mica d'assistència i, quan s'està més
malament o et poses malalt, que algú t'ajudi a casa durant aquell
temps. Aquest servei ja existeix però més sobre el paper que a
la realitat. Cada administració hauria de garantir
l'assistència. Som molts, efectivament, que podríem quedar?nos a
casa nostra només amb una mica d'ajut (un servei per les petites
compres, pagament de rebuts, una mica de neteja, etc.), o amb
l'assistència sanitària a domicili (el fisioterapeuta, el metge,
la infermera), com està previst en la llei.
I
no és veritat que tot aixà costi massa. Aquests serveis costen
dues o tres vegades menys que un meu eventual ingrés en una
residència. I a més pot passar que acabis en una residència
sense ni tan sols haver?ho decidit tu. No entenc perquè es
respecta la voluntat d'un testament i en canvi no se'ns escolta
ara que som vius quan no volem anar a una residència.
Es
gasten diners en noves residències. Però jo tinc una casa i un
llit, el meu lloc per dormir ja el tinc. No hi ha necessitat de
crear noves cuines per preparar?me el dinar, podeu fer servir la
meva. No tinc necessitat que em construïu una nova sala gran per
veure la TV, tinc ja la meva televisió a l'habitació. El meu
bany encara funciona bé. Casa meva, si cal, només necessita un
passamà i agafadors a la paret: us costaria molt menys.
El
que desitjo per al meu futur és la llibertat de poder escollir si
viure els últims anys de la meva vida a casa o en una
residència. Avui aquesta llibertat no la tinc. Beneficiar?se de
l'assistència domiciliària és molt difícil, quasi impossible:
les demandes són moltes i el servei és encara massa limitat.
Però si aquesta assistència domiciliària es desenvolupés més
i arribés a tots aquells que en tenen necessitat, no caldria
construir tantes residències. I a més els hospitals estarien
menys plens.
Per
això, tot i no ser jove, encara vull fer sentir la meva veu i dir
que no vull anar en una residència i que no ho desitjo per a
ningú. Ajudeu?me a mi i a tots els ancians a quedar-nos a casa i
a morir entre les nostres coses. Potser viuré més, segurament
viuré millor.
Maria
|
