XXXIII del temps ordinari
Record de la dedicació de les basíliques romanes de Sant Pere del Vaticà i de Sant Pau extramurs. Jornada mundial dels pobres.
Llegir més
XXXIII del temps ordinari
Record de la dedicació de les basíliques romanes de Sant Pere del Vaticà i de Sant Pau extramurs. Jornada mundial dels pobres.
Primera Lectura
Daniel 12,1-3
»"En aquell temps s'alçarà Miquel, el gran àngel que fa costat als fills del teu poble. Hi haurà un temps de tribulació com no n'hi ha hagut cap des que existeixen les nacions fins aquell moment. Però en aquell moment serà salvat el teu poble, tots els qui es trobin inscrits en el llibre. Molts dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran, els uns per a la vida eterna, els altres per a l'oprobi, per a la reprovació eterna. Els assenyats resplendiran com la llum del firmament, els qui n'hauran portat molts per camins de justícia brillaran com les estrelles per sempre.
Salm responsorial
Salm 15 (16)
Antífona
Senyor, tu ets el meu únic bé.
- Guarda’m, Déu meu,
en tu trobo refugi.
- Dic al Senyor: «Ets el meu Déu!
Ningú com tu no em fa feliç.»
- Als sants que hi ha a la terra, gent forta,
va tot el meu amor.
- Però que multipliquin les penes
els qui van darrere els falsos déus;
- jo no els oferiré més sacrificis,
els meus llavis no pronunciaran els seus noms.
- Senyor, heretat meva i calze meu,
tu m’has triat la possessió.
- La part que m’ha tocat és deliciosa,
m’encisa la meva heretat.
- Beneït sigui el Senyor, que em dóna seny;
fins a les nits instrueix el meu cor.
- Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
- El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat:
- no abandonaràs la meva vida enmig dels morts,
no deixaràs veure al teu fidel la corrupció.
= M’ensenyaràs el camí que duu a la vida: †
joia i festa a desdir al teu davant;
a la teva dreta, delícies per sempre.
Segona Lectura
Hebreus 10,11-14.18
Tot sacerdot oficia diàriament i ofereix moltes vegades els mateixos sacrificis, que són completament incapaços d'esborrar els pecats. Però Jesucrist, després d'oferir un únic sacrifici pels pecats, s'ha assegut per sempre a la dreta de Déu, i allà espera que els enemics siguin posats com a escambell dels seus peus. Amb una sola oblació, ha portat per sempre a la plenitud els qui ara són santificats. Quan el perdó ha estat concedit, ja no cal cap ofrena pel pecat.
Lectura de l'Evangeli
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 13,24-32
»Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran.
»Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat. I llavors ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l'extrem de la terra a l'extrem del cel.
»Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l'estiu és a prop; igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que ell és a prop, que ja és a les portes. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.
»D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda’t de mi, Senyor, en el teu Regne.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Homilia
Estem arribant al final de l'any litúrgic. El fragment de l'Evangeli forma part del «discurs escatològic» (de les últimes realitats) que inclou tot el capítol 13 de Marc. Després de sortir del temple, Jesús es dirigeix amb els deixebles a la Muntanya de les Oliveres, des d'on es pot contemplar l'edifici majestuós del temple. Els deixebles, mirant la magnífica construcció, queden captivats per la seva bellesa, però ell, gairebé interrompent l'expressió admirada del deixeble, respon dient que, d'aquella construcció, no en quedarà pedra sobre pedra. I després d'haver parlat de la «gran tribulació» de Jerusalem, Jesús anuncia que es produiran calamitats còsmiques, i afegeix: «Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat».
L'Evangeli suggereix que el «Fill de l'home» no ve enmig de la fatiga dels nostres costums ni la seva vinguda s'emmarca en el desenvolupament natural de les coses. Quan vindrà, portarà un canvi radical a la vida als homes i a la mateixa creació. Per expressar aquesta transformació profunda Jesús reprèn el llenguatge típic de la tradició apocalíptica que en aquella època estava molt difosa, i parla de desastre còsmic, de desordre del sistema planetari. Jesús parla dels «últims dies», però diu també que aquests esdeveniments tindran lloc en «aquesta generació". El «dia del Senyor», anunciat per Daniel i els altres profetes, irromp en cada generació, també en cada dia de la història. Jesús diu: «Sapigueu que són a les portes». Aquesta imatge és utilitzada altres vegades en les Escriptures per a advertir els creients d'estar a punt per acollir el Senyor que passa. «Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (3,20). A les portes de cada dia de la nostra vida hi ha el Senyor que truca i avui, diumenge en el qual l'Església fa memòria dels pobres, recordem que Jesús és a la nostra porta en la carn de l'afamat, de l'estranger, del malalt, de l'encarcerat. Hi ha Llàtzer cobert de llagues que avui espera ser acollit, i d'aquesta acollida depèn el judici de Déu que vol transformar el temps que ara vivim.
La «fi del món» ha de tenir lloc cada dia; cada dia hem de fer que s'acabi un petit o gran tros del món malvat que construeixen els homes. L'Escriptura ens convida a tenir davant els ulls aquest futur cap al qual ens dirigim: la fi del món no és la catàstrofe, sinó la instauració de la ciutat santa, la Jerusalem que baixa del cel. Es tracta d'una ciutat, és a dir, d'una realitat concreta, no abstracta, que reuneix tots els pobles al voltant del seu Senyor. Aquest és el final de la història. Però aquesta ciutat santa ha de ser sembrada ja des d'ara, en els nostres dies, perquè pugui créixer i transformar la vida dels homes a la seva imatge. No es tracta d'un empelt automàtic i fàcil, sinó que és la fatiga quotidiana que ha d'experimentar cada creient, sabent que «el cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.»
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
