Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 19,1-10
Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué:
--Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva.
Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien:
--Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!
Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué:
--Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més.
Jesús li digué:
--Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús arriba a Jericó. Jericó és una meta decisiva en el «viatge de Jesús», la darrera etapa abans d'arribar a Jerusalem. Situada a la frontera de Perea, era un punt estratègic de l'administració romana a Palestina. No era difícil, per tant, trobar-hi funcionaris imperials, militars i recaptadors d'impostos. Jesús no hi entra distret com en general ens passa a nosaltres quan recorrem els carrers i les places de les nostres ciutats. Ell em tot moment està atent a les persones. És conscient que totes tenen necessitat d'amor i salvació. Ningú és un estrany al seu cor. Se sent el pastor de tots. L'evangelista Lluc parla de Zaqueu, un recaptador d'impostos, pecador reconegut, que volia veure'l. Però Zaqueu era petit d'estatura. Una mica com tots nosaltres que estem massa prop de terra, massa preocupats per les nostres coses i acostumats a caminar amb el cap cot. Zaqueu però, té una inquietud espiritual que el porta a pujar una mica més amunt. Només així pot veure Jesús. No n'hi ha prou amb qualsevol arranjament, com seria alçar-se sobre les puntes dels peus però quedant-se on un és. Per veure Jesús cal pujar una mica més alt, és a dir sortir de la confusió de la multitud, anar més enllà dels hàbits i costums en els que tantes vegades ens acomodem. Zaqueu s'enfila a un arbre. Amb això és suficient. De fet, és Jesús que el veu. Qualsevol persona que cerca el Senyor -tant se val com i amb qui- ja ha estat trobada per Ell. No el buscaríem si no l'haguéssim trobat, ens confirma la tradició espiritual de l'Església. Jesús, passant sota el sicòmor, alça els ulls, crida a Zaqueu pels seu nom, el convida a baixar i li demana hostatjar-se a casa seva. Aquesta vegada l'home ric no se'n va trist, al contrari, baixa de pressa i acull Jesús a casa seva. Després de l'encontre amb Jesús, Zaqueu ja no és mai més com abans: és un home feliç que té un cor nou, més generós. Decideix donar la meitat dels seus béns als pobres. No diu: «Dono tot el que tinc». N'hi ha prou amb la meitat. Cadascú ha de trobar la seva pròpia mesura. El que de veritat importa és seguir el Senyor. La història de Zaqueu convida a cadascú de nosaltres a acollir el Senyor i a trobar la nostra mesura de la caritat.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
