Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 19,45-48
Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure'n els venedors. Els deia:
--Diu l'Escriptura: El meu temple serà casa d'oració, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres.
Cada dia ensenyava en el temple. Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els principals del poble buscaven de fer-lo morir, però no sabien com fer-s'ho, perquè tot el poble estava pendent d'ell i l'escoltava.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús tot i saber el que l'esperava a Jerusalem, no va fuig, va entrar a la ciutat i es va dirigir al temple. Entre els seus murs hi havia el cor de la ciutat, el lloc de la presència de Déu. Malauradament l'amor pels propis guanys havia envaït aquell espai dedicat a Déu i a la pregaria. Certament la casa d'oració s'havia tornat un mercat, un lloc per a fer negoci, un lloc de compra i venda. Ja no era la casa de l'amor gratuït de Déu pel seu poble. Més aviat semblava que l'esperit del mercat havia contaminat la relació amb Déu. Es podria dir que el temple s'havia convertit en emblema de la situació del món: un lloc esclau del materialisme, la vida entesa com un mercat, com intercanvi de mercaderies. Per a molts, fins i tot avui en dia, el que importa en la vida és comprar i vendre, adquirir i consumir. La llei del mercat ha esdevingut la nova religió, amb els seus temples, els seus rituals, els seus altars sobre els quals sacrificar-ho tot. Jesús, enfadat davant d'aquell espectacle miserable, a més d'escandalós en va treure els venedors, cridant: «El meu temple serà casa d'oració». L'única relació autèntica, l'única cosa que compta a la vida, és l'amor gratuït a Déu i als germans que es converteix en un espai per a la presència real de Déu en cada ciutat. L'espai per Déu s'ha de fer en el cor, en el propi cor, on precisament ha d'augmentar la dimensió de la gratuïtat i disminuir la del propi interès. Jesús fa fora del temple els mercaders i treu també l'esperit materialista present en els nostres cors. I ens torna a anunciar l'Evangeli. Escriu l'evangelista que des d'aquell moment Jesús es va quedar en el temple i es va posar cada dia a anunciar l'Evangeli. Aquell lloc -i esperem el mateix per als nostres cors- torna a ser santuari de la misericòrdia i de l'amor. I si no manca l'oposició a Jesús per part dels caps dels sacerdots i dels mestres de la Llei, savis d'aquest món, el poble dels humils i dels pobres «estaven pendents d'ell», com destaca Lluc. Es comprèn així la benaurança que havia pronunciat Jesús a l'inici de la seva predicació: «Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu!» (Lc 6,20).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
