LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

IV de Pasqua
Record de sant Anselm (1033-1109), monjo benedictí i bisbe de Canterbury. Per amor a l'Església va suportar l'exili.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 21 de abril

Homilia

Aquell dissabte, en la sinagoga d’Antioquia de Pisídia, antiga ciutat situada en el cor de l’Àsia Menor (l’actual Turquia), hi va tenir lloc un fet que no pertany només a la història dels orígens de la comunitat cristiana, és a dir quan l’Església va sortir de l’hebraisme; en certa manera es repeteix en totes les èpoques. En aquella sinagoga hi havia dones distingides i homes acostumats a estar en comunitat; era un grup compacte i ben avingut, tots creients en el Déu únic; cosa, òbviament, bonica i poc habitual en una terra d’incrèduls i pagans. En aquella reunió de gent religiosa i creient hi van entrar Pau i Bernabé i amb ells «gairebé tota la ciutat», amb el desig d’escoltar l’anunci evangèlic. «Quan els jueus veieren aquella multitud», escriu l’autor dels Fets dels Apòstols (Ac 13,14.43-52), es van engelosir tant que es van posar a contradir el que deia Pau amb paraules injurioses.
Aquesta experiència, allunyada en el temps, es repeteix en totes les èpoques encara que sigui d’una manera diferent. De fet, els creients de la sinagoga d’Antioquia són els creients de cada hora, de cada generació, pels quals la paraula evangèlica és alguna cosa que ja tenen, que ja coneixen, fins al punt que arriben pensar que ja no necessiten escoltar-la, i si ho fan no l’escolten amb el cor i la disponibilitat per canviar. Quan la Paraula els qüestiona la saviesa de la seva Llei o del centrament en ells mateixos, o quan l’Evangeli eixampla els límits del propi grup, clan, ètnia o nació, reaccionen a la contra. El que va passar a Antioquia és una amonestació per als creients i per a la comunitat eclesial quan reafirma el propi individualisme. Pensar que ja es coneix el Senyor i que se’l posseeix definitivament, és contradir l’Evangeli i, en el fons, renegar d’ell. La vida en el seguiment de Jesús i l’Evangeli no és la seguretat d’una pertinença ni l’adquisició tranquil•la d’una predilecció antiga. Hi ha una fatiga en l’escolta i una urgència de canvi en el cor. L’Evangeli demana una escolta continuada, com diu Jesús: «Conec les meves ovelles i elles em coneixen a mi… Elles escoltaran la meva veu…» (Jn 10,27-30). Ser fidels al Senyor vol dir escoltar la seva veu i seguir-lo cada dia allà on ens porti. És tot el contrari de restar asseguts de manera negligent i pretensiosa en la sinagoga d’Antioquia. A qui l’escolta i a qui el segueix —i l’única manera de seguir-lo és escoltar-lo quan parla i quan camina pels camins del món— li promet la vida eterna: «tindran vida a desdir», diu Jesús. I diu també: «El bon pastor dóna la vida per les ovelles». És un pastor bo, fort i gelós de les seves ovelles. La vida dels qui l’escolten està en mans de Déu, mans fidels i que sempre sostenen.
L’Apocalipsi (7,9.14-17) ens presenta la imatge de «gent de tota tribu, llengua, poble i nació». Tota aquesta gent s’estava davant l’Anyell, amb vestits resplendents. És la imatge del fi de la història cap a on ens porta el Bon Pastor. Els creients i els homes de bona voluntat són cridats a realitzar aquesta visió, especialment en aquest moment històric en el qual contemplem com els individus i les nacions (també els grups ètnics) s’inclinen més per la reivindicació dels seus drets que per a una autèntica comunió. D’aquesta manera, queda silenciada la visió de la unitat del gènere humà, la «missió històrica» de Jesús. Els creients són cridats a col•laborar amb Déu per a dur a terme aquest somni de comunió entre tots. L’Apocalipsi, per tant, ens mostra exactament el contrari d’allò que va passar a Antioquia de Pisídia, on la predicació trenca els límits estrets d’aquelles persones religioses i s’escampa per tot el món. L’Evangeli eixampla el cor de cada creient perquè en destrueix l’arrel de l’individualisme. En el cor de cada membre d’aquella «multitud» de què parla l’Apocalipsi —en formen part també aquells que, sense tenir-ne consciència, són animats per l’Esperit de Déu— és acollit el respir del món que sosté el cor del Bon Pastor. Aquest diumenge l’Església convida a pregar pels sacerdots i la seva missió pastoral. És una pregària que ens implica a tots, perquè tots i ells també de manera particular, hem de viure el respir de la caritat universal de l’Evangeli de Crist.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.