Record de santa Catalina de Siena (1347-1380); va treballar per la pau, per la unitat dels cristians i pels pobres. Llegir més
Record de santa Catalina de Siena (1347-1380); va treballar per la pau, per la unitat dels cristians i pels pobres.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
2a Corintis 13,1-13
Aquesta serà la tercera vegada que vindré a Corint. Tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis. Ja us ho vaig dir la segona vegada que era amb vosaltres, i ara, que sóc absent, ho repeteixo als qui han pecat i a tots els altres: si vinc per tercera vegada, no tindré contemplacions. Ja podeu anar cercant proves de si el qui parla en mi és aquell Crist que no és feble amb vosaltres, sinó poderós entre vosaltres! Ell, en efecte, quan va ser crucificat estava voltat de feblesa, però ara viu pel poder de Déu. Així també nosaltres som febles en ell; però, pel poder de Déu, viurem juntament amb ell, en bé vostre.
Examineu-vos vosaltres mateixos, comproveu si us manteniu en la fe. ¿No sabeu reconèixer que Jesucrist és en vosaltres? Suposo que respondreu sense fer-vos mereixedors de cap reprovació. En tot cas, espero que sabreu veure que nosaltres no la mereixem. I demanem a Déu que no feu res de mal. Nosaltres no cerquem l'aprovació dels homes; només volem que vosaltres feu el bé, encara que passem per la desaprovació de tothom. El poder que tenim és a favor de la veritat, no contra la veritat. Així, ens alegrem cada vegada que nosaltres som febles i vosaltres sou forts; i el que demanem en la pregària és que sigueu del tot perfectes. Per aquest motiu us escric tot això ara que sóc lluny, perquè, quan sigui amb vosaltres, no hagi de tractar-vos amb rigor, valent-me de la potestat que he rebut del Senyor per a edificar, no pas per a destruir.
Finalment, germans, estigueu contents, refermeu-vos, exhorteu-vos, tingueu uns mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l'amor i de la pau serà amb vosaltres. Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de pau. Us saluda tot el poble sant. Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor, l'amor de Déu i la comunió de l'Esperit Sant siguin amb tots vosaltres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau, en la conclusió de la carta, parla amb to cordial i anuncia una vegada més la seva tercera visita. Recordant un text del Deuteronomi sobre la validesa de tres testimonis, considera que serà un moment important perquè refermarà l’Evangeli que els ha anunciat com el fonament de la vida personal i comunitària. Pau recorda un dels pilars de la vida cristiana: l’apòstol i qui és cridat a succeir-lo parla en nom de Crist. Poc importa la seva feblesa o les seves qualitats humanes. Allò que el fa fort és identificar-se amb Crist, i haver estat enviat per Crist. La força de Crist no es manifesta en les qualitats humanes dels deixebles sinó en la debilitat que sap acollir l’amor sense límits de Crist. Aquesta és la «força feble» que fa viure la comunitat, l’edifica i la fa «poderosa» contra les forces del mal d’aquest món. Tots som febles, no obstant, cada dia es manifesta en nosaltres la força de Déu que ens dóna la vida. Potser els corintis, oblidant aquesta veritat fonamental de la vida cristiana, s’havien fiat d’aquells que confiaven només en les seves forces. Presos pels problemes i pels conflictes interns, s’havien oblidat que Jesucrist vivia en la comunitat. Així i tot, l’apòstol no vol visitar la comunitat per fer front als problemes interns i en conseqüència a actuar severament. Pau volia que els corintis es decidissin a favor de l’Evangeli abans de la seva vista. Per això els convida a actuar d’acord amb la veritat, a ser ferms i forts, demanant pau i vivint un amor recíproc. Les paraules de Pau estan amarades de delicadesa i d’amor. Alhora però, manifesten la fermesa de l’apòstol que no tem demanar a la seva comunitat que es decanti per l’Evangeli i pel Senyor: «estigueu contents, refermeu-vos, exhorteu-vos, tingueu uns mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres» (v. 11). Així tanca l’apòstol la seva segona carta als corintis. Les seves paraules arriben fins a nosaltres perquè les acollim com una invitació urgent a viure en l’amor recíproc, conscients i agraïts per la força que Déu ha manifestat en la nostra feblesa per a l’edificació de la comunitat i per a la comunicació de l’Evangeli fins als confins de la terra.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
