Memòria de sant Atanasi (259-373), bisbe d'Alexandria d'Egipte. Llegir més
Salm responsorial
Salm 49 (50)
Antífona
Ofereix a Déu víctimes d’acció de gràcies.
- Parla el Senyor, Déu dels déus,
convoca la terra de llevant fins a ponent.
- Des de Sió, bellesa perfecta,
Déu resplendeix.
= Ve el nostre Déu, i no callarà. †
Li va al davant un foc devorador,
al voltant d’ell es congria la tempesta.
- De dalt estant convoca el cel i la terra
al judici del seu poble:
= «Aplegueu els meus fidels, †
que amb l’ofrena d’una víctima
van concloure amb mi una aliança.»
- El cel proclama la seva justícia,
és Déu mateix qui judica.
= «Escolta, poble meu, que et vull parlar; †
Israel, jo testifico contra tu:
Jo sóc el Senyor, el teu Déu.
- »No és pas pels sacrificis que et reprenc:
constantment m’ofereixes holocaustos.
= Però, ¿puc acceptar vedells de casa teva o bocs dels teus ramats, †
quan són meus els animals feréstecs
i tinc molt de bestiar per les muntanyes?
- Conec un per un els ocells que van pels cims
i són meus els animals més petits.
- »Si tenia fam, no t’ho diria:
és ben meu el món i tot el que s’hi mou.
- ¿Et creus que menjaré carn de vedells
i beuré la sang dels bocs?
- »Ofereix a Déu víctimes d’acció de gràcies,
compleix el que has promès a l’Altíssim.
- Invoca’m en dies de perill:
jo et salvaré i tu reconeixeràs la meva glòria.»
= A l’injust, Déu li diu: †
«Per què parles tant dels meus preceptes
i t’omples la boca amb la meva aliança,
- tu que detestes la correcció
i tant se te’n dóna de les meves paraules?
- »Si veus un lladre, t’hi avens,
trobes els adúlters i t’hi ajuntes.
- Obres els llavis per dir mal,
la teva llengua maquina enganys;
- t’asseus a malparlar del teu germà,
a difamar el fill de la teva mare.
= »He de callar mentre fas tot això? †
Et pensaves que seria com tu?
Te n’acuso, t’ho retrec a la cara.
- Enteneu-ho bé, els qui us oblideu de Déu:
si faig presa de vosaltres, ningú no us salvarà.
- »El qui ofereix víctimes d’acció de gràcies
reconeix la meva glòria.
- L’home que camina honradament
veurà la salvació de Déu.»
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
