VI de Pasqua Llegir més
Homilia
Mentre ens acostem a la celebració de la Pentecosta, la litúrgia ens porta al Sopar Pasqual i ens proposa uns fragments dels grans discursos adreçats per Jesús als seus deixebles. Els versets 23-29 del capítol 14 de l’Evangeli de Joan pertanyen al primer discurs de Jesús, quan ell enforteix la fe i l’amor d’aquella primera petita comunitat amb la promesa de l’Esperit Sant. El primer aspecte important que Jesús tracta és el de la presència de Déu en la vida del creient i de la comunitat. És sens dubte un dels temes cardinals de la nostra vida i de tota experiència religiosa. La necessitat de relació amb Déu, sovint substituïda en la societat actual per les més diverses experiències, continua trobant-se en el cor de la vida de cada home. I l’Evangeli és la resposta radical a aquesta necessitat. L’afirmació de Jesús és clara: «Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell» (v. 23). Hi ha certament, una correspondència entre l’amor a Jesús, l’observança de la seva paraula i la presència de Déu. En la tradició de l’Antic Testament, el lloc de la presència de Déu en la vida dels homes era, en un principi la «tenda», després va ser el «temple» i «Jerusalem» mateixa. Amb Jesús, el temple és ell mateix, i aquell que s’uneix a ell participa d’aquest temple. Avui doncs, el lloc de la presència de Déu (i en això radica la singularitat del cristianisme) és el cor d’aquell que escolta i posa en pràctica l’Evangeli. Per a trobar Déu ve a dir l’Evangeli d’aquest diumenge no fan falta miracles ni visions extraordinàries, ni tampoc noves revelacions. Amb l’Evangeli n’hi ha prou! Joan, en la seva primera carta, afirma: «En el qui guarda la seva paraula, l’amor que ve de Déu ha arribat a la plenitud» (1Jn 2,5), i el mateix Jesús diu amb solemnitat: «Us ho dic amb tota veritat: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort» (Jn 8,51).
L’Evangeli és la perfecció i la vida eterna. Dissortadament, la majoria de nosaltres creu poc en aquesta veritat. Tanmateix, les afirmacions evangèliques són molt clares i tothom les pot comprendre. L’Evangeli no divideix els homes en perfectes o imperfectes segons els grups als quals pertanyen. L’única divisió passa pel cor de cadascú de nosaltres, segons l’observança o no de l’Evangeli. En canvi, és força habitual anar a buscar una cosa diversa de l’Evangeli. Jesús diu: «El qui no m’estima no guarda les meves paraules», i a continuació afegeix: «La paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m’ha enviat» (v. 24). Això és l’Evangeli! Com podem dir, doncs, que no en tenim prou? Algú podria contestar dient que fa més de dos mil anys que es predica, i que molt poc o res ha canviat. S’esperen nous plantejaments, potser fins i tot al voltant de l’Evangeli, però adaptant-lo, fent-lo més modern. En canvi, em va impressionar molt una idea que expressava sovint el pare Men, rector de Novayaderevna (a prop de Moscou), que fou assassinat a inicis dels anys noranta a Zagorsk. Feia pocs anys que havia fundat un moviment de renovació religiosa, i a tots aquells que el visitaven, els deia: «No penseu que l’Evangeli ja ho ha dit tot; tot just comencem a comprendre les seves paraules». Certament, tot just comencem a comprendre’l i la comprensió que en tenim requereix una adhesió apassionada i una participació plena.
No ens fan falta unes altres paraules: hem d’aprofundir i estimar la Paraula única. És el que Jesús diu als seus deixebles de tots els temps: «Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, però el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre» (vv. 25-26). Jesús coneixia la poca memòria i la incomprensió dels deixebles; i nosaltres no som pas diferents. Per això afegeix que enviarà l’Esperit perquè sigui mestre interior dels deixebles i de tot creient. La seva missió serà «ensenyar» i «recordar» les paraules que Jesús va dir. «Recordar» l’Evangeli amb l’ajuda de l’Esperit vol dir estimar-lo com la paraula més preciosa i portar-lo a la pràctica en qualsevol circumstància. La vida del deixeble, guiada, no per tants «esperits» d’aquest món sinó per l’«Esperit de Déu», farà visible la paraula escrita. Gregori el Gran, amb aquella saviesa espiritual que l’ha fet un dels més rellevants mestres espirituals, escrivia: «La Santa Escriptura creix amb qui la llegeix».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
