Memòria del profeta Isaïes Llegir més
Salm responsorial
Salm 52 (53)
Antífona
Déu nostre, ets enmig de nosaltres i ens salves.
= Pensen dintre seu els insensats: «Déu no és res.» †
Són corromputs, la seva culpa és detestable,
no n’hi ha cap que faci el bé.
- Déu guaita des del cel i observa els homes,
per veure si n’hi ha cap d’assenyat que el cerqui a ell.
- Tots plegats s’han apartat, s’han pervertit;
no n’hi ha cap que faci el bé, ni un de sol.
= Qui no s’adona del que fan aquests malèfics? †
Tot menjant el seu pa devoren el meu poble
i no invoquen el Senyor.
- Quin esglai els ha caigut al damunt,
malgrat que no hi havia motius per a esglaiar-se!
- Déu ha escampat els ossos dels qui t’assetjaven;
han quedat avergonyits perquè Déu ha fet que es retiressin.
= Que vingui de Sió la salvació d’Israel! †
Quan Déu renovarà la vida del seu poble,
Jacob s’omplirà de goig, Israel s’alegrarà.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
