LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

Diumenge de l'Ascensió
Record de sant Pancràs, màrtir als 14 anys per amor a l'Evangeli. Pregària per les joves generacions, perquè trobin l'Evangeli i el Senyor.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 12 de maig

Homilia

Avui contemplem el misteri de Jesús que «puja» al cel. Els deixebles li havien preguntat si havia arribat el moment en el qual hauria establert el regne d’Israel. Era una pregunta important, com si diguessin: Podem, finalment, deixar de preocupar-nos-en? Hem vençut per sempre tots els mals? Quan mostraràs definitivament que ets el Messies? No era la primera vegada que demanaven a Jesús si havia arribat el moment en el qual tot seria manifestat i moltes coses es tornarien més clares. En aquesta demanda hi ha potser el desig còmode de no haver-se de fatigar més lluitant contra la desunió i les dificultats, però hi ha també l’espera dels deixebles, febles i perplexos davant un món hostil, marcat pel mal. És una demanda que apunta de manera particular quan veiem el mal abatre’s prop nostre. Quan vencerà l’amor, i la mort serà vençuda per sempre? Quan seran eixugades les llàgrimes dels homes? Jesús no respon a la demanda dels seus deixebles. Nosaltres entenem tan poc la vida que la reduïm fàcilment a allò que jo entenc, a les meves coses, a allò que sóc capaç de verificar. La vida, sembla suggerir Jesús, és molt més gran, i no ens pertany a nosaltres conèixer els temps i els moments! Tanmateix el Senyor no ens deixa sols i promet la força de veritat, la de l’Esperit d’amor que baixa sobre els seus deixebles.
Jesús va pujar al santuari del cel, un santuari que no era fet per mans d’home com ho són els nostres temples. Cada vegada que celebrem la Santa Litúrgia és com si el misteri de l’Ascensió ens embolcallés. Cada diumenge, quan entrem en les nostres esglésies, ¿no som acollits a la presència de Déu? ¿No vivim amb Jesús el misteri de l’Ascensió? I l’ambó, ¿no sembla aquella muntanya des de la qual Ell parla i beneeix els seus deixebles? ¿I no podem comparar el núvol que el va amagar amb el núvol d’encens que al voltant de l’altar embolcalla el pa sagrat i el calze de la salvació mentre són elevats al cel?
L’ascensió al cel no vol dir que Jesús s’hagi allunyat dels seus deixebles. Més aviat significa que Ell ha arribat al Pare i que s’ha assegut al seu costat en la glòria. Així doncs, ascendir vol dir entrar en una relació definitiva amb Déu. Pujar al cel no s’ha d’entendre en sentit espacial, significa que Jesús és present a tot arreu: com el cel ens cobreix i ens embolcalla, el Senyor pujant al cel, ens embolcalla a tots. Vol dir encara més: Jesús pujant al cel, embolcalla i cobreix tota la terra, tal com el cel embolcalla la terra. No és, doncs, allunyar-se sinó apropar-se encara més, d’una manera més profunda i compromesa. Si no fos així, no es podria entendre l’alegria dels deixebles. Com es pot sentir alegria per l’absència del Senyor? Escriu Lluc: «Ells el van adorar. Després se’n tornaren a Jerusalem plens d’una gran alegria» (Lc 24,52). Els apòstols no solament no estan tristos a causa de la separació, sinó que fins i tot són plens de joia per una nova plenitud de la presència de Jesús.
Què havia passat en realitat? Aquell dia els deixebles van viure una profunda experiència religiosa; van experimentar que el Senyor es quedaria per sempre amb ells, amb la seva Paraula i el seu Esperit; una proximitat inexplicable però més real que abans. Sens dubte que els tornarien a la memòria les paraules de Jesús: «Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells» (Mt 18,20). Aquell dia de l’Ascensió les van entendre més profundament: en qualsevol lloc de la terra, en qualsevol època, en qualsevol moment, si es reunien dos o més deixebles del Senyor, ell seria enmig d’ells. Des d’aquell moment en la història dels homes la presència de Jesús seria més gran, seria a prop dels deixebles, a tot arreu i en tot moment. Per això estaven tant contents. Res d’aquest món allunyaria Jesús de les seves vides. L’alegria dels deixebles és ara també la nostra.
El cel sembla una dimensió poc concreta, allunyada, gairebé un somni inassolible, que ens pot seduir per la seva bellesa, però que no té res a veure amb les nostres aspiracions concretes. La vida terrena sembla una cosa i la del cel totalment una altra. En realitat però, hi ha una continuïtat de la vida. El mateix Senyor Jesús ressuscitat no s’apareix als seus amb un cos nou i perfecte sinó amb el seu mateix cos marcat per la història, per la violència. Jesús ressuscitat, home de la terra i el cel, que no és pas un fantasma, és també el més bell. La realitat de Jesús ressuscitat estableix el lligam entre la vida de la terra i la del cel. L’apòstol Pau afirma amb solemnitat en la carta als Colossencs que «Déu volgué que residís en ell tota la plenitud. Déu volgué reconciliar-ho tot per ell i destinar-ho a ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist» (Col 1,19-20). L’Ascensió ens mostra quin és el futur que Déu ha reservat als seus fills. I és el mateix cel assolit per Jesús, on, com ell havia dit, va a preparar-nos un lloc, perquè nosaltres estem on ell està. I ja des d’avui ens pren amb ell. Els deixebles de Jesús no hem resolt tots els problemes: som homes febles, incrèduls, plens de por. Però podem ser testimonis d’aquest amor sempre i fins als confins de la terra. Serem testimonis davant tots els homes, també aquells que no tenim en compte o que ens sentim amb el dret de tractar malament. Trobarem una mica de cel en la vida de cadascú i serem, també nosaltres, homes del cel.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.