Record de sant Maties, apòstol Llegir més
Salm responsorial
Salm 54 (55)
Antífona
Salva’m, Senyor, que clamo a tu.
= Escolta el meu prec, Déu meu; †
quan et suplico, no t’amaguis.
Escolta atentament i respon-me!
- Vaig perdut, portant arreu el meu dolor,
empès pels crits dels enemics i la fúria dels malvats.
- Aboquen damunt meu malediccions,
m’odien amb tota la ràbia.
- Dintre meu sento el cor adolorit,
un pànic de mort m’atenalla,
- m’envaeixen la por i el tremolor,
s’apodera de mi l’esgarrifança.
- I dic: «Qui tingués les ales del colom!
D’una volada aniria a aixoplugar-me.
- Fugiria errant, ben lluny,
i em quedaria al desert.
- De pressa buscaria un recer
contra ventades i huracans».
- Embolica les seves llengües, Senyor,
posa-hi desavinença.
- Perquè veig a la ciutat violències i discòrdies,
que ronden la muralla de nit i de dia.
- Dintre d’ella hi ha tirania i males arts,
al seu bell mig tot són intrigues;
- en els seus mercats abunden
l’engany i el frau.
- Si m’insultava un enemic,
això ho podria suportar.
- Si s’alcés contra mi un que m’odia,
d’aquest, podria amagar-me’n.
- Però ets tu, el meu company,
el meu amic i confident.
- Una dolça intimitat ens unia,
ens trobàvem plegats a la casa de Déu.
[= Que els arribi la mort de sorpresa, †
que baixin vius al país dels morts.
Hi ha tanta maldat dintre d’ells!]
- Jo adreço a Déu la meva súplica,
i ell, el Senyor, em salvarà.
= Al vespre, al matí, al migdia, †
li confio el meu dolor,
i ell escolta el meu clam.
= Ha guardat en pau la meva vida †
enfront dels qui m’agredien:
eren molts els qui lluitaven contra mi.
- Que Déu m’escolti i els humiliï,
ell que regna des de sempre.
- Són gent que no vol esmenar-se,
no té temor de Déu.
- Trenca els tractes de pau,
viola els pactes que ha fet.
- El seu parlar és melós,
però el seu cor és agressiu;
- les seves paraules llisquen com l’oli,
però de fet són punyals desembeinats.
- Deixa en mans del Senyor el teu destí
i ell et sostindrà.
- No permetrà mai de la vida
que el just trontolli.
- Déu meu, tu els faràs baixar
a la fossa de la mort.
= Els homes fraudulents i sanguinaris †
no arribaran a la meitat de la vida.
Però jo tinc posada en tu la confiança.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
