Els jueus celebren la festa de Xavuot (Pentecosta). Llegir més
Els jueus celebren la festa de Xavuot (Pentecosta).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Colossencs 1,24-29
Ara estic content de patir per vosaltres i de completar així en la meva carn allò que manca als sofriments del Crist en bé del seu cos, que és l'Església. Jo sóc servidor d'aquesta Església en virtut de la missió que Déu m'ha confiat a favor vostre: anunciar plenament la paraula de Déu, el seu designi, amagat durant segles i generacions i que ara ell ha revelat als qui formen el seu poble sant. Déu els ha volgut fer conèixer la riquesa i la glòria d'aquest seu designi a favor dels pagans. El designi de Déu és aquest: que Crist, l'esperança de la glòria, estigui en vosaltres. Nosaltres l'anunciem a ell, encaminant tots els homes i instruint-los en tota mena de saviesa, per tal de fer arribar tothom a la perfecció en Crist. És per això que lluito i treballo, amb la seva força que actua poderosament en mi.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau, que coneix la unió entre l’amor i la creu, expressa als colossencs la seva alegria pel sofriment que suporta per ells. El nostre dolor no es perd, és cert, cap sofriment no és en va, sobretot si es pateix amb motiu del ministeri pastoral: tot queda recollit en el calze del sofriment de Crist a la creu. Pau mostra el sentit profund que s’amaga en el sofriment del deixeble: és a dir, completar en la pròpia carn allò que li falta als sofriments de Crist. Quan el creient experimenta els seus límits, conforme al Crucificat, sap que també el sofriment està en mans de la potència del Ressuscitat. Per això també el dolor pot ser font d’alegria i de serenitat, perquè es converteix en ocasió de comunió i de gràcia: els creients estan en comunió, en el sofriment i també en la mort. L’apòstol, a més, sap que ha de conformar-se a Crist i que, per portar els homes a l’Evangeli, ha de sofrir també proves i hostilitats. Ara mateix no pot apartar-se de l’obligació de la predicació de l’Evangeli, perquè en ella Déu revela el seu projecte de salvació per a la humanitat. Pau ha rebut del mateix Déu la missió «d’anunciar plenament la paraula de Déu». Amb aquesta última afirmació, Pau ajuda a entendre què significa el ministeri pastoral: sembrar en el cor dels creients la Paraula de Déu perquè creixin a imatge de Crist Jesús. En aquest sentit ha d’entendre’s el «servei» a l’Evangeli. Pau no dubta en anomenar «misteri» la Paraula de Déu: en ella, en efecte, és present l’amor de Déu revelat als «sants» perquè ells també ho comuniquin a tots els homes. La tasca dels deixebles, en qualsevol època, no és només proclamar l’anunci joiós de Crist de manera abstracta, sinó comunicar l’Evangeli perquè toqui el cor d’aquells que l’escolten i es converteixin. El pastor també té la tasca d’exhortar, d’ensenyar i d’acompanyar a tot creient perquè sàpiga fer créixer la Paraula de Déu en el cor, perquè aquesta doni fruits i perquè creixi fins a la perfecció. És un «treball pesat» que Pau compara amb una dura lluita. Però és l’únic camí perquè la llavor doni fruits. És el sentit de la missió pastoral de l’Església en el món. Pau insisteix amb raó en el destí universal de l’Evangeli: «tot home» està cridat a viure en Crist, a trobar en Ell el sentit de la pròpia existència i arribar així a la perfecció, és a dir, a la salvació.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
