Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Colossencs 2,1-5
Vull que sapigueu quin combat sostinc per vosaltres, pels de Laodicea i per tants d'altres que no m'han vist mai personalment. Desitjo que els seus cors siguin confortats i que, estretament units en l'amor, arribin a la riquesa d'una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist. En ell hi ha amagats tots els tresors de saviesa i de coneixement.
Tot això us ho dic perquè ningú no us enganyi amb grans discursos. Encara que jo sigui corporalment absent, en esperit estic entre vosaltres, content de veure que us manteniu en el vostre lloc i que la vostra fe en Crist resisteix amb fermesa.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau insisteix un cop més a comparar el seu ministeri pastoral a les esglésies de la vall del riu Lici amb una «lluita». Vol que els colossencs entenguin que la vida dels cristians, tant la del responsable de la comunitat com la de cada deixeble, no és ni banal ni superficial. Al contrari, exigeix una gran responsabilitat: es tracta d’escoltar constantment l’Evangeli i comunicar-lo a tots defensant-lo dels atacs i promoure el seu creixement en el cor de qui l’ha acollit. L’apòstol subratlla que el seu compromís està dirigit també a aquells que no l’han conegut directament i els exhorta a no deixar-se enganyar, no permetent que pensaments i idees estranyes s’insinuïn en la comunitat. Han de romandre fidels a l’Evangeli que han rebut. Pau sap que la unitat de la comunitat, viscuda en l’amor fratern, és l’única manera de conservar la identitat de l’Església com a cos de Crist. En Crist, Déu ha dipositat tots els tresors de la saviesa i del coneixement, és a dir, el projecte d’amor per a la humanitat. Ell és l’origen, la fi i la raó de tot home i de qualsevol cosa. Només en Crist es compleixen els desitjos i esperances de l’home. Així doncs, qui coneix Crist i l’escull com el Senyor de la seva vida, no necessita altres doctrines per trobar el sentit de la seva existència. Ha de tenir la plena intelligència del «misteri» de Déu, és a dir, conèixer a Crist, revelació del designi «secret» de Déu. Però el coneixement de Crist no s’obté d’una vegada per totes, és un camí de creixement continu que es realitza mitjançant la comunió d’amor entre els germans i a través de l’escolta de l’Evangeli. La comunió amb Crist ens introdueix en el coneixement del projecte d’amor del Pare per a tota la humanitat. Aquest és el veritable coneixement. Pau adverteix a la comunitat sobre els discursos que semblen atractius però que en realitat són enganyosos, perquè no posen en el centre de la vida el veritable coneixement, és a dir, l’Evangeli de Crist. Veient que «la vostra fe en Crist resisteix amb fermesa», expressa la seva alegria a la comunitat de Colosses, però també la seva preocupació a fi que perseverin en el camí emprès. La seva absència corporal afegeix l’apòstol no li impedeix ser present en esperit, ni al seu amor ser ple i responsable.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
