Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Colossencs 2,6-15
Així, doncs, ja que us vau adherir a Jesucrist, el Senyor, continueu vivint en ell. Manteniu-vos arrelats en ell, edificats sobre aquest fonament, sòlids en la fe que us van ensenyar, i amb una acció de gràcies que mai no s'acabi.
Mireu que ningú no us enlluerni amb especulacions sàvies: són purs miratges basats en tradicions humanes, en els poders que dominen aquest món, i no en Crist. Perquè en ell resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat, i vosaltres heu arribat a la plenitud gràcies a ell, que és cap de totes les potències i autoritats. En ell heu estat circumcidats, no amb una circumcisió feta per mans d'home, sinó amb la circumcisió de Crist, que ens despulla dels desigs terrenals que dominen el nostre cos. Pel baptisme heu estat sepultats amb Crist, i amb ell també heu ressuscitat, ja que heu cregut en l'acció poderosa de Déu que el va ressuscitar d'entre els morts. Vosaltres éreu morts per culpa dels vostres pecats i pel fet de ser incircumcisos, però ara Déu us ha donat la vida juntament amb Crist. Déu ens ha perdonat tots els pecats i ha invalidat el document que ens acusava del nostre deute amb els preceptes de la Llei; l'ha anul·lat clavant-lo a la creu. Així ha desarmat les potències i les autoritats i les ha exposades públicament en espectacle, afegint-les com a presoneres en el seu seguici triomfal.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’apòstol no deixa d’exhortar als colossencs perquè perseverin en el camí emprès que van rebre de la predicació. De l’Evangeli predicat, en efecte, brolla la fe, l’acollida de la primacia de Crist en la pròpia vida. Escoltar l’Evangeli i acollir-lo en el cor significa reconèixer la sobirania de la Paraula sobre la pròpia vida i el creient és precisament qui acull a Crist com el seu Senyor. Aquesta fe és la base sobre la que es fonamenta i sobre la que creix la comunitat. L’apòstol Pau, veient el perill que amenaça als colossencs, els recorda la necessitat de «mantenir-se sòlids en la fe», és a dir, la necessitat d’enfortir la pertinença a Crist. Han d’abandonar qualsevol pacte amb la «filo¬sofia» que els allunya de l’Evangeli rebut, amb aquelles visions del món i de la vida que neguen la sobirania del Ressuscitat. Seguir aquests camins enganyosos significa perdre la llibertat de Crist. No hi ha pacte possible amb la cultura egocèntrica i conflictiva d’aquest món. En efecte, existeix certa radicalitat en el seguiment de Crist que no pot ser suprimida de la vida del deixeble: només en Crist «resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat» (2,9). Ningú més pot pretendre la primacia, perquè «vosaltres heu arribat a la plenitud gràcies a ell» (2,10). Pau, per descriure aquesta nova pertinença a Crist compara el baptisme amb la circumcisió: els batejats es despullen del vestit del «cos de carn», és a dir, de «l’home vell» (3,9) i reben «la circumcisió de Crist». El Pare, amb la mort del Fill, ha eliminat el nostre pecat i ens ha donat gratuïtament el perdó. El deute que teníem amb Déu era irrecuperable, però amb el baptisme ens va ser perdonat. Podríem dir que a nosaltres només ens quedava presentar a Déu la llista dels nostres deutes, la llarga llista dels nostres pecats. Doncs bé, el Senyor ha esborrat aquella llista «clavant-la a la creu». En la mort en creu de Jesús, el Pare ha eliminat l’obstacle que no ens permetia estar davant la seva presència. La mort de Crist revela l’amor de Déu en tota la seva grandesa, també la d’eliminar tot deute. És un amor que ha desarmat les forces del mal: no poden fer mal al creient, perquè ara ell pertany al seu Senyor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
