LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

Vigília de Pentecosta Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Dissabte 18 de maig

Vigília de Pentecosta


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Si no reneixes de l’aigua i de l’Esperit,
no pots entrar al Regne de Déu.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Colossencs 2,16-23

Que ningú no us imposi res en qüestió de menjar o beure, o en matèria de festes, llunes noves o dissabtes. Totes aquestes coses només són l'ombra de la realitat que havia de venir, és a dir, de Crist. I que tampoc no us privi de la victòria final ningú dels qui es complauen a sotmetre's als àngels i a donar-los culte; aquests s'abandonen a les visions que han tingut i s'enorgulleixen sense cap motiu, enduts per les seves idees purament terrenals. A més, no s'adhereixen al qui és el cap, aquell gràcies al qual tot el cos se sosté i es manté unit per mitjà de les juntures i els lligaments, i va creixent per obra de Déu.
Vosaltres, morint amb Crist, heu estat alliberats dels poders que dominen aquest món. Per què, doncs, us deixeu imposar preceptes, com si encara visquéssiu subjectes al món? Us diuen: «No prenguis, no tastis, no toquis.» Tot això són doctrines i prescripcions humanes sobre coses que es consumeixen amb l'ús. Tenen l'aparença de normes plenes de saviesa, derivades de la religiositat, la devoció i l'ascesi corporal, però de fet no tenen cap valor i només serveixen per a satisfer la pròpia arrogància.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’Esperit del Senyor reposa sobre meu,
m’ha enviat a portar la bona nova als pobres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’apòstol suggereix un cop més als Colossencs que no es deixin fascinar per la falsa doctrina que intenta insinuar-se en la comunitat per allunyar-la de l’Evangeli rebut, per exhortar-los a no deixar-se intimidar pels judicis arrogants que els falsos mestres manifesten contra qui no els segueix. Pau es refereix a algunes pràctiques d’aquesta falsa «filosofia», és a dir a l’observança de les prescripcions rituals probablement procedents de la tradició judaica i apunta que qui les observa no ha acollit encara la plena sobirania de Crist sobre la seva vida: només Jesús és el Salvador (la «realitat» que salva). Per expressar aquesta «realitat», empra el terme «cos» el qual comprèn l’Església com el lloc on la salvació ja és donada per la presència del Senyor. Probablement els falsos mestres inviten a practicar la «humilitat», o sigui, la submissió a les potències còsmiques identificades amb els àngels. Però qui se sotmet a altres poders o potències (encara que siguin els propis costums o les pròpies seguretats) i no a Crist, s’allunya de la salvació. Jesús, en efecte, és el cap del cos que és l’Església i manté els seus membres en la unitat. Tot el que esquerda la unitat del cos condueix a la separació del mateix Crist. Per això, no existeix diferència entre la unió amb Jesús i la unió amb la comunitat. No es pot pensar que un està en unió amb el cap si no ho està amb el cos. L’apòstol mostra l’absurditat de la «filosofia» d’aquests pseudodoctors. Té l’aparença de saviesa, d’autèntica religió amb ritus i mortificacions que no deixen d’impressionar fins a donar un to de serietat, però en realitat separa dels germans i, en conseqüència de Crist. Per obtenir la salvació, els falsos mestres imposen la mortificació del cos, amb el resultat d’«inflar» la carn, o sigui, de fer créixer l’orgull. Les seves prohibicions i abstinències obtenen l’efecte contrari: no la mort de l’home vell, sinó l’afirmació de l’orgull. Aquestes pràctiques rituals no obren l’home a l’escolta de l’Evangeli, sinó que el tanquen en si mateix, i l’allunyen de la comunitat. Pau exposa la perversitat de la «filosofia» de pensar i de viure per a si mateixos. El baptisme, en canvi, allibera el creient de l’home vell i de la por per introduir-lo en el misteri de la mort i resurrecció de Crist. El deixeble en té prou amb el Mestre, a ell pertany. És aquest el sentit de pertinença a la comunitat, a l’Església: el creient, apartat de les potències d’aquest món, està sota la influència del ressuscitat.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.