Salm responsorial
Salm 56 (57)
Antífona
M’emparo, Senyor, a l’ombra de les teves ales.
= Compadeix-te de mi, Déu meu, †
compadeix-te de mi;
en tu s’empara la meva ànima.
- M’emparo a l’ombra de les teves ales
fins que passin aquests mals.
- Clamo al Déu altíssim,
al Déu que tant m’afavoreix.
= Estén la mà des del cel i em salva, †
avergonyeix els meus perseguidors:
Déu estén el seu amor i la seva fidelitat.
- Estic envoltat de lleons,
he de jeure entre gent que escup foc;
- les seves dents són llances i fletxes,
la seva llengua, una espasa esmolada.
- Alça’t cel amunt, Déu meu,
i omple la terra de la teva glòria.
- Havien parat un llaç als meus peus
perquè jo hi ensopegués;
- havien obert un clot davant meu,
i ells mateixos hi han caigut.
- El meu cor se sent segur, Déu meu,
se sent segur el meu cor.
- Tocaré i cantaré:
desvetlla’t, cor meu.
- Desvetlleu-vos, arpa i lira meva,
vull desvetllar l’aurora.
- Et lloaré enmig dels pobles, Senyor,
et cantaré davant les nacions.
- El teu amor és gran fins al cel,
la teva fidelitat arriba fins als núvols.
- Alça’t cel amunt, Déu meu,
i omple la terra de la teva glòria.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
