Salm responsorial
Salm 58 (59)
Antífona
Senyor, tu ets la meva força.
- Allibera’m, Déu meu, dels enemics,
protegeix-me dels qui m’ataquen;
- allibera’m dels qui van amb males arts,
salva’m dels homes sanguinaris.
- Mira com sotgen la meva vida,
com s’apleguen contra mi els poderosos.
= No he comès cap falta ni cap pecat, Senyor; †
i ells avancen i m’escometen, sense que jo tingui cul¬pa.
Alça’t, vine a veure-ho!
[= Senyor de l’univers, Déu d’Israel, †
desvetlla’t i judica tots aquests pagans,
no planyis aquests malèfics traïdors!
- Tornen cada vespre grunyint com els gossos,
rondant per la ciutat.
= La seva boca vomita violència, †
els seus llavis són punyals,
i diuen: «Qui ens pot sentir?»
- Però tu, Senyor, te’n rius,
et burles de tots aquests pagans.]
- En tu fixo els ulls, força meva:
Déu és el meu castell.
- Déu, que m’estima, em va al davant
i em fa veure derrotats els enemics.
[= No els matis, que el meu poble se n’oblidaria. †
Dispersa’ls, fes-los caure amb el teu poder,
tu que ens escudes, Senyor.
= Quan parlen, tenen als llavis el pecat, †
pronuncien malediccions i mentides:
que els atrapi, doncs, el seu orgull.
- Destrueix-los, destrueix-los indignat;
que no en quedi ni rastre.
- I tothom sabrà que és Déu qui governa
el país de Jacob i la terra sencera.
- Tornen cada vespre grunyint com els gossos,
rondant per la ciutat.
- Van d’un lloc a l’altre buscant d’atipar-se,
hi passen la nit, però no queden saciats.]
- I jo cantaré la teva ajuda,
aclamaré el teu amor així que apunti el dia:
- has estat per a mi un castell,
el meu refugi a l’hora del perill.
= Jo et canto, força meva: †
Déu és el meu castell,
és el Déu que m’estima.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
