Salm responsorial
Salm 65 (66)
Antífona
Ets tu, Senyor, qui ens tornes la vida.
= Aclameu Déu arreu de la terra, †
canteu la glòria del seu nom,
proclameu la seva lloança gloriosa.
- Digueu a Déu:
«Que en són, d’admirables, les teves obres!
- En veure’t tan gran i poderós,
els enemics et fan acatament.
- Tota la terra es prosterna al teu davant
i et canta, canta al teu nom.»
- Veniu a contemplar les gestes de Déu.
Que n’és, d’admirable, el que fa amb els homes!
= Convertí la mar en terra ferma, †
passaren el riu a peu eixut.
Celebrem, doncs, la seva gesta.
= Ell governa sempre amb el seu poder, †
els seus ulls vigilen les nacions:
que es guardin els rebels de revoltar-se.
- Pobles, beneïu el nostre Déu,
feu ressonar la seva lloança;
- ell ens preserva la vida
i no deixa que vacillin els nostres peus.
- Ens has provat, Déu nostre;
com la plata, ens depuraves al foc.
- Has permès que caiguéssim al parany,
ens has carregat un pes feixuc.
= Has fet passar gent a cavall per damunt nostre, †
hem entrat dins del foc i dins de l’aigua,
però ens has fet sortir vers una terra abundosa.
- Entro a casa teva per oferir holocaustos,
vinc a complir les prometences,
- les prometences fetes pels meus llavis,
que vaig pronunciar en hores de perill.
= T’ofereixo víctimes en holocaust, †
faig pujar davant teu el fum dels moltons,
et sacrifico vedells i cabrits.
- Veniu, escolteu-me, els qui venereu Déu,
i us contaré el que ell ha fet per mi.
- Quan li adreçava el meu clam,
ja tenia a flor de llavis l’acció de gràcies.
- Si el meu cor s’hagués fiat de males arts,
el Senyor no m’hauria escoltat.
- Però Déu m’ha escoltat,
ha fet cas de la meva súplica.
= Beneït sigui Déu: †
no ha refusat la meva súplica
ni m’ha negat el seu amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
