LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

L’Evangeli ens presenta Jesús que camina pels carrers i les places de la seva terra, seguit pels seus deixebles i per una gran multitud. És una escena que els evangelistes presenten sovint. Aquests viatges de Jesús no són desplaçaments que realitzi per pròpia satisfacció, per curiositat de descobrir coses noves, i tampoc per satisfer interessos particulars. Els evangelistes escriuen, des de l’inici de la vida pública de Jesús, que el motiu del seu caminar pels camins dels homes neix de la «compassió» que sent en veure les multituds «perquè estaven malmenades i abatudes, com ovelles sense pastor» (Mt 9,36). Per això, com anota Mateu «Jesús recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena» (9,35). En el passatge de l’Evangeli de Lluc corresponent a aquest diumenge, veiem Jesús que s’acosta a la petita ciutat de Naïm. En arribar a l’entrada de la ciutat es creua amb un altre seguici: es tracta d’una gentada que acompanya al cementiri una pobra viuda que ha perdut el seu únic fill. Jesús no passa de llarg, no segueix el «seu» camí. Nosaltres sí que ho fem, o potser ens aturem fins que passi el seguici i després continuem fins arribar al nostre objectiu. Jesús mira el seguici i veu aquella viuda que plora desesperada per la pèrdua del seu únic fill. I s’atura. És pres d’una forta compassió. Al terme «compassió» l’hem desposseït de tota la seva força, ha esdevingut un sentiment pobre, gairebé menyspreable. No és, en absolut, un sentiment fort i vigorós capaç de fer-nos aturar i unir-nos a qui es troba immers en el dolor. Tanmateix, la compassió és al cor de tota la història bíblica. Tot en l’Escriptura, de la primera a la darrera pàgina, parla de la compassió de Déu que ha deixat el cel per baixar a la terra a trobar els homes i salvar-los del poder del mal i de la mort. En l’Escriptura el terme compassió té un significat molt potent: es refereix a un amor que fa sortir d’un mateix per fer-se càrrec dels altres, que porta a estimar els altres més que a un mateix, que empeny fins a donar la vida pels altres. Aquesta és la compassió que mou el Senyor i que enviant el seu Fill arriba al seu punt més alt. La història de la curació del fill de la viuda de Sarepta —narrada en el primer llibre dels Reis— és un signe del que havia de passar en la plenitud dels temps, quan la «compassió» es personificaria en Jesús de Natzaret. Sí, Jesús és el compassiu, aquell que dóna la seva vida pels altres. En el llibre de l’Èxode ja veiem que Déu té compassió pel seu poble esclau a Egipte i decideix «baixar» a alliberar-lo. Per aquest motiu crida Moisès i l’envia al faraó perquè alliberi el poble d’Israel. I així ho continua fent al llarg de la història d’Israel, enviant de tant en tant els profetes. La història d’Elies forma part de la història de la compassió de Déu pels homes. Amb Jesús, que és el compassiu, la commoció de Déu arriba a la seva culminació. És una compassió forta i poderosa. No es tracta d’un sentiment rebaixat. És molt corrent escoltar avui dia com una acusació el ser «bonista». La compassió és un sentiment fort, vigorós, que canvia el curs de la història cap al bé, lluita contra el mal i el destrueix. És el que va passar aquell dia a l’entrada de la ciutat de Naïm. Jesús va aturar el seguici i es va dirigir directament al jove mort estirat sobre el fèretre: «Jove, aixeca’t». El jove, en sentir la veu de Jesús, es va incorporar, es va asseure i es va posar a parlar. La paraula de Jesús retorna a la vida, fa que ens aixequem de la desesperació i d’una vida que sembla de mort. Per què? Perquè les seves paraules destil•len misericòrdia, correspondència, companyia, amor entranyable. No es possible resistir-s’hi. Aquell jove les va escoltar i, encara que era mort, es va alçar. El centurió de Cafarnaüm va dir a Jesús: «Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo» (Mt 8,8). I així va ser. La paraula de Jesús és forta perquè és plena d’afecte i compassió. L’evangelista no diu què va dir aquell jove a Jesús, a la seva mare i a la gent, però en el fons no ens interessa gaire. El que importa són les paraules de Jesús. Els cristians han de pronunciar repetidament aquestes paraules amb el mateix afecte amb què les va pronunciar Jesús. Un es recorda dels molts joves d’avui abandonats a si mateixos i esclaus de les moltes falses utopies d’aquest món. La seva vida està a mercè dels mites que els oprimeix cada vegada més i més violentament sota la seva roda voraç, i els aixafa fins a la mort. I el que més preocupa és la soledat a la que són abandonats. Qui els parla de l’Evangeli? Qui s’atura i els estima com va estimar Jesús? Qui gasta la seva vida per estar amb ells amb un amor compassiu? Per desgràcia la cultura dominant —la cultura de la qual tots som fills— ens porta a pensar només en nosaltres mateixos. I moltes vegades, també dins les famílies cadascú pensa en les seves coses. Hem de tornar a descobrir la compassió de Jesús que ens empeny a involucrar-nos en la vida de tots, especialment dels més vulnerables, dels joves, dels nostres nois. Ells necessiten persones que es commoguin de forma immediata, i no només quan ja és massa tard. Passa que molts avui ens reunim al voltant dels fèretres de joves, les vides dels quals han estat violentament truncades per la mort. Ens hem de preguntar si no és massa tard. És urgent parlar amb els joves com ho va fer Jesús, amb l’autoritat de l’amor, amb l’autoritat de qui gasta la vida per ells. Aquestes paraules toquen el cor i fan aixecar d'una vida que, altrament, és com si ja fos morta. L'Evangeli que hem escoltat ens porta a posar-nos una vegada més a seguir Jesús per rebre el seu amor i fer el que ell ha fet. Un dia va dir als seus deixebles: «Us ho ben asseguro: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans» (Jn 14,12).