Memòria de l'apòstol Bernabé, company de Pau a Antioquia i en el primer viatge Apostòlic. Llegir més
Salm responsorial
Salm 67 (68)
Antífona
Beneït sigui el Senyor, que allibera el seu poble.
- Que Déu s’aixequi i els enemics es dispersin,
que fugin davant d’ell els qui el detesten.
= Esvaeix-los de pressa com el fum, †
com la cera que es fon vora el foc;
que davant de Déu no quedi rastre dels dolents.
- Que els justos s’alegrin, que exultin,
que davant de Déu saltin d’alegria.
- Canteu al nostre Déu, canteu lloances al seu nom,
deixeu pas al qui té els núvols per carrossa.
- El seu nom és «el Senyor»;
feu festa a la seva presència.
- Déu és pare dels orfes i defensor de les viudes,
des del lloc sagrat on resideix.
= Déu dóna casa als desemparats, †
allibera els captius que vénen enmig de cants,
mentre que els rebels habitaran a la terra àrida.
= Déu nostre, quan sorties guiant el teu poble, †
quan avançaves pel desert,
la terra tremolà i el cel fou generós.
- Això succeí davant de Déu, al Sinaí,
davant de Déu, el Déu d’Israel.
- Déu nostre, vas fer caure una pluja abundant
per refer la teva heretat esgotada.
= Vas allotjar-hi la teva família; †
vas preparar la terra per als pobres,
li donares fertilitat, Déu nostre.
- El Senyor pronuncia un oracle:
«Estols de missatgeres anuncien la victòria.
- Fugen, fugen els reis dels exèrcits;
les dones, a casa, reparteixen el botí.
= Mentre jèieu entre les cledes, †
les ales de la coloma es cobrien de plata
i l’or refulgia a les seves plomes.»
- Quan l’Omnipotent dispersà els reis,
nevava a la muntanya de Salmon.
- Són divines, les muntanyes de Basan;
són escarpades, aquelles muntanyes.
= Muntanyes escarpades, †
per què envegeu la muntanya que Déu ha escollit per residir-hi?
El Senyor hi habitarà per sempre més.
- Els carros divins són mils de milers;
enmig d’ells ve el Senyor, glòria santa del Sinaí.
- Has pujat a les altures,
t’has endut un seguici de captius;
= has rebut els homes en ofrena, †
fins i tot els qui es rebellen,
perquè hi facin estada, Senyor Déu.
= Beneït sigui el Senyor dia rere dia; †
és ell qui ens duu als braços,
el Déu salvador nostre.
- Per a nosaltres és el Déu que salva;
és el Senyor Déu qui fa sortir de la mort.
- Déu esberla els caps dels enemics,
esclafa el front del qui s’obstina en la maldat.
= Diu el Senyor: †
«Fins de Basan faré tornar els enemics,
els faré tornar del fons del mar,
- perquè la seva sang tenyeixi els teus peus,
i la llepi la llengua dels teus gossos.»
= Ja es veuen les processons, Déu meu; †
són processons del meu Déu, el meu rei,
dins el santuari.
= Els cantors obren el seguici, †
el clouen els músics;
al mig, les donzelles toquen tamborins.
- I canten: «En dies d’aplec beneïu Déu;
ell és el Senyor des de l’origen d’Israel.»
= Benjamí, el més petit, obre la marxa; †
segueixen, amb els seus batallons, els caps de Judà,
els caps de Zabuló, els caps de Neftalí.
- El teu Déu referma el teu poder;
el poder, oh Déu, amb què has obrat a favor nostre.
- Des del teu palau, a Jerusalem,
es veuen reis que et porten tributs.
= Amenaça d’allí estant la Fera del Canyar, †
el Ramat de Toros amb els Vedells dels Pobles,
que es prosternen amb presents de plata.
= Dispersa les nacions que volen la guerra. †
Que portin d’Egipte robes d’escarlata;
que s’afanyi Etiòpia amb obsequis a Déu.
- Canteu a Déu, reialmes de la terra,
canteu lloances al Senyor.
- Ell cavalca pel cel més alt i etern,
fa sentir la seva veu, la veu majestuosa.
= Canteu la majestat de Déu, †
la seva grandesa sobre Israel,
la seva majestat dalt dels núvols.
- Ets temible, Déu nostre, des dels teus llocs sagrats.
Ell és el Déu d’Israel.
- Dóna poder i valentia al seu poble.
Beneït sigui Déu!
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
