Salm responsorial
Salm 68 (69)
Antífona
Gira’t cap a mi, Senyor, amb el teu gran amor.
- Salva’m, Déu meu;
l’aigua m’arriba al coll.
- M’enfonso en el fangar profund
i no tinc on posar els peus,
- em trobo dins les aigües abismals
i els remolins se m’enduen.
- Estic rendit de tant cridar,
em crema la gorja;
- els ulls se’m consumeixen
d’esperar el meu Déu.
- Són més que els cabells del meu cap
els qui m’odien sense motiu;
= són forts els qui em volen destrossar, †
els qui volen fer-me mal amb traïdoria.
¿M’obligaran a tornar allò que no he pres?
- Déu meu, tu saps les meves nicieses,
i no et passen per alt les meves mancances.
- Que per culpa meva no quedin defraudats
els qui esperen en tu, Senyor Déu de l’univers.
- Que per causa meva, Déu d’Israel,
no tinguin un desengany els qui et cerquen.
- És per tu que aguanto els escarnis
i abaixo els ulls, avergonyit.
- Els meus germans em consideren foraster,
sóc un estranger per als fills de la meva mare.
- El zel del teu temple em consumia,
i ara rebo les burles dels qui t’ultratgen.
- Si veuen que ploro i dejuno,
encara m’escarneixen.
- Si vaig de dol amb roba de sac,
tot són enraonies contra mi.
- Em dediquen sàtires a les places,
em fan cançons a les tavernes.
= Jo et prego, Senyor, en aquesta hora propícia; †
respon, Déu meu, pel teu amor,
tu que em salves perquè ets fidel.
- Treu-me del llot, que no m’enfonsi;
salva’m dels enemics i de les aigües abismals.
= Que no se m’emportin els remolins, †
que no m’engoleixin les aigües profundes
i no tanquin, com un pou, la seva boca.
- Respon-me, Senyor, que el teu amor vessa bondat;
mira’m, que és gran la teva misericòrdia.
- No amaguis la mirada al teu servent;
afanya’t a respondre’m, que estic en perill.
- Vine al meu costat, rescata’m,
allibera’m dels enemics.
= Tu saps com m’escarneixen, †
Veus els desenganys i la vergonya que passo;
tens al davant tots els meus adversaris.
- Els escarnis m’han trencat el cor
i per això defalleixo.
- He esperat en va qui es compadís de mi,
no trobo ningú que em consoli.
- Em tiren fel al menjar;
quan tinc set, em fan beure vinagre.
[- Que la taula se’ls torni un parany,
que es torni una trampa per als seus convidats.
- Que se’ls entelin els ulls i no hi vegin,
que els flaquegin tothora les forces.
- Aboca el càstig damunt d’ells,
que els atrapi la teva indignació,
- que els sigui devastat el campament
i no quedi ni una ànima a les seves tendes,
- ja que persegueixen el qui tu has ferit
i afegeixen dolor al qui has traspassat.
- Tingues en compte totes les seves culpes,
que no se’n vegin mai absolts;
- esborra’ls del llibre dels vivents,
no els inscriguis en el registre dels justos.]
- Jo, Déu meu, sóc un pobre sofrent;
que em sostingui la teva salvació.
- Els meus càntics lloaran el nom de Déu,
li donaré gràcies per la seva grandesa.
- Això plaurà al Senyor més que una ofrena,
més que un toro i un vedell ja fet.
= Se n’alegraran els humils quan ho vegin; †
els qui cerquen Déu es diran:
«Que visqueu per molts anys!»
- El Senyor escolta els pobres,
mai no abandona els captius.
- Que el lloïn el cel i la terra,
els mars i tot el que s’hi mou.
- Déu salvarà Sió,
reconstruirà les viles de Judà.
= Hi habitaran els servents del Senyor, †
ells i els seus fills les posseiran,
hi viuran els qui estimen el seu nom.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
