LA PREGÀRIA CADA DIA

Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 9,15-28

Així, doncs, el Crist és mitjancer d'una nova aliança, perquè ha mort en rescat dels pecats comesos sota la primera; així els qui són cridats reben l'herència eterna que els havia estat promesa. En efecte, perquè un testament entri en vigor, ha de constar la mort del testador; un testament sols és efectiu si el testador ha mort, ja que, mentre viu, el testament no val.
Per això, també la primera aliança va ser inaugurada amb vessament de sang. Quan Moisès hagué promulgat a tot el poble cada un dels manaments de la Llei, prengué la sang dels vedells i dels bocs, juntament amb aigua, i aspergí amb llana escarlata i amb hisop tant el llibre com tot el poble, dient: Això és la sang de l'aliança que Déu ha prescrit per a vosaltres; igualment, aspergí amb aquella sang el tabernacle i tots els objectes del culte. Segons la Llei, gairebé tot s'ha de purificar amb sang, i sense vessament de sang no hi ha perdó. Per tant, si allò que és imitació de les realitats celestials s'ha de purificar d'aquesta manera, és clar que les mateixes realitats celestials exigeixen sacrificis més excel·lents que aquells.
Crist no ha entrat en un santuari fet per mans d'home, que és còpia del santuari veritable, sinó que ha entrat dins el cel, i ara es presenta davant de Déu intercedint per nosaltres. El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva. Crist, en canvi, no s'ha d'oferir moltes vegades; si fos així, hauria hagut de sofrir la passió una vegada i una altra des de la creació del món. Ara, però, a la fi dels temps, s'ha manifestat una vegada per sempre, per abolir el pecat mitjançant el seu sacrifici. Als homes ens toca de morir una sola vegada, i després de la mort ve el judici; semblantment, Crist, que es va oferir una sola vegada i prengué damunt seu els pecats de tots, apareixerà per segona vegada, no ja per raó dels pecats, sinó per salvar els qui viuen esperant-lo.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

La sang de Crist —acaba d’escriure l’autor— «purificarà la nostra consciència de les obres que porten la mort, i podrem donar culte al Déu viu» (9,14). En efecte, Jesús esdevé el «mitjancer» d’un nou testament amb la seva pròpia mort, pel fet d’haver donat la seva vida per nosaltres fins a l’efusió de sang. Amb aquest sacrifici s’inaugura la nova aliança. En el darrer sopar Jesús, mentre distribuïa el calze als seus deixebles va dir: «Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tothom en remissió dels pecats» (Mt 26,28). Amb el terme «aliança» (testament) s’expressa un compromís consistent —de fet és el sentit del seu ús en la terminologia jurídica— per part de Déu envers el seu poble. La mort de Jesús, esdevinguda una vegada per sempre, mostra la validesa perenne del pacte. La creu no s’anul•la per la Pasqua, al contrari, tota la teologia cultual de la carta tendeix a representar el sacrifici de Crist com un esdeveniment que perdura eternament i que realitza de forma contínua la salvació. La mort de Jesús va ser necessària per a la nostra salvació. L’autor veu en l’aspersió de la sang feta per Moisès al Sinaí «tant el llibre com tot el poble» la figura de la mort en creu. Podríem deduir que també la «paraula de l’Evangeli» hauria d’ésser aspergida amb la sang. És a dir, que no és possible separar l’Evangeli de la creu: la mort de Jesús no és una reparació necessària per tal de condonar els pecats, sinó la conclusió lògica de donar la pròpia vida per la salvació dels altres. Jesús, a través del seu sacrifici ens ha fet entrar des d’ara en el santuari celestial. Per tant, quan en la carta es parla de realitats «celestials» no s’indiquen realitats allunyades de nosaltres, sinó l’Església, la comunitat dels creients entesa com a casa de pregària, de comunió fraterna i d’amor envers els pobres. La unitat del sacrifici de Crist cal aplicar-lo a l’Església ja que és el lloc on Crist habita i es manifesta. Òbviament, l’Església no es tanca en si mateixa sinó que resta unida a Crist, del qual ella n’és el seu Cos, prega i treballa per la salvació de la humanitat sencera. La comunitat cristiana no existeix per a si mateixa sinó per al món. I així ha de ser per a cada deixeble. La vida de cadascun dels creients està concentrada en Crist i en el seu Cos: en ell vivim, en ell morim i amb ell ressuscitem a una vida nova.