XI del temps ordinari Llegir més
Salm responsorial
Salm 31 (32)
Antífona
Feliç el qui ha vist perdonat el seu pecat.
- Feliç el qui ha estat absolt de la falta
i ha vist que un vel cobria el seu pecat.
- Feliç l’home a qui el Senyor no té en compte la culpa
i que dintre seu ja no manté l’engany.
- Mentre jo callava la culpa,
se’m consumien les forces de tant cridar tot el dia.
- Mentre nit i dia la teva mà pesava damunt meu,
s’eixugava el meu vigor com en les secades d’estiu.
- Però ara reconec el meu pecat,
no t’encobreixo més la meva culpa.
- He dit: «Confessaré la meva falta al Senyor.»
I tu m’has perdonat la culpa comesa.
- Per això et supliquen els fidels
a l’hora propícia;
- per més que creixin les aigües,
a ells ni els tocaran.
- En tu he trobat el meu recer,
em guardes del perill.
- Fes que ells celebrin al meu voltant
que tu, Senyor, m’has salvat.
= Em dius: «Jo mateix t’instruiré, †
t’ensenyaré el camí que has de seguir;
t’aconsellaré, els meus ulls vetllaran per tu.
= No siguis com el cavall o la mula, que no entenen res †
i han d’anar governats amb brides i regnes;
altrament, no t’hi podries acostar.»
= Els injustos sofriran moltes penes, †
però l’amor del Senyor
envolta els qui confien en ell.
- Alegreu-vos, justos, celebreu el Senyor;
homes rectes, aclameu-lo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
