Salm responsorial
Salm 70 (71)
Antífona
Senyor, no m’abandonis al temps de la vellesa.
- En tu, Senyor, m’emparo;
que mai no quedi confós.
- Allibera’m i treu-me del perill;
per la teva bondat, escolta’m i salva’m.
- Sigues el meu castell inexpugnable
on pugui venir sempre.
- Has decidit de salvar-me;
per a mi ets penyal i plaça forta.
- Déu meu, allibera’m de les mans de l’injust,
de les grapes del malvat i violent.
- Senyor, ets la meva esperança,
he confiat en tu des de jove.
= Tu em tragueres de les entranyes de la mare; †
acabat de néixer em vas aixoplugar.
No he deixat mai de lloar-te.
- Tothom em mirava com un prodigi:
eres per a mi un castell de refugi.
- La meva boca s’omplia de lloances,
cantava la teva glòria tot el dia.
- No em rebutgis, doncs, al temps de la vellesa;
ara que decau el meu vigor no m’abandonis,
- perquè els enemics m’espien per matar-me,
es conjuren contra mi i diuen:
- «Déu l’ha abandonat, perseguiu-lo,
agafeu-lo, que ningú no el defensa.»
- Senyor, no t’allunyis de mi;
Déu meu, vine de pressa a ajudar-me.
- Que quedin confosos i avergonyits
els qui demanen contra mi pena de mort;
- que ploguin les befes i els escarnis
sobre els qui volen fer-me mal.
- El que és jo, mantindré sempre l’esperança,
i t’adreçaré lloances més i més.
= Els meus llavis anunciaran la teva bondat, †
proclamaran tot el dia la teva salvació:
qui podria comptar les teves obres!
- Vindré a explicar, Senyor Déu meu, les teves proeses,
recordaré que és única la teva bondat.
- M’has instruït, Déu meu, des de jove,
i encara avui proclamo les teves meravelles.
- I ara que sóc vell, amb cabells blancs,
no m’abandonis, Déu meu,
- fins que proclami el teu poder a aquesta generació,
la teva força a tots els qui vindran.
= La teva bondat, Déu meu, arriba fins al cel; †
les coses que has fet són grans:
qui és com tu, Déu meu?
- M’has fet veure perills,
que han estat molts i molt greus;
- torna ara a fer-me viure,
torna a treure’m de la tomba profunda,
- fes gran el meu bon nom,
envolta’m de consol.
- Déu meu, lloaré amb l’arpa
la teva fidelitat;
- et cantaré al so de la cítara,
Sant d’Israel.
- Enmig dels cants t’aclamaran els meus llavis,
et cantarà la meva vida que tu has rescatat.
= Parlaré tot el dia de la teva bondat, †
perquè han quedat confosos i avergonyits
els qui volien fer-me mal.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
