LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per l'Església
Paraula de déu cada dia
Libretto DEL GIORNO
Pregària per l'Església
Dijous 20 de juny


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Hebreus 11,17-40

Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova, va oferir Isaac; i era el seu fill únic que oferia, tot i que havia rebut les promeses i li havia estat dit: La descendència que portarà el teu nom serà la d'Isaac. Per això Abraham confiava que Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort, i així va recobrar el seu fill, com prefigurant la resurrecció.
També gràcies a la fe, Isaac va beneir Jacob i Esaú, anunciant allò que havia de venir.
Gràcies a la fe, Jacob, a punt de morir, va beneir cada un dels fills de Josep i va adorar Déu recolzat sobre el seu bastó.
Gràcies a la fe, Josep, pròxim a la seva fi, es referí anticipadament a la sortida dels israelites d'Egipte i disposà el trasllat dels seus ossos.
Gràcies a la fe, Moisès, tot just nascut, va ser amagat durant tres mesos pels seus pares perquè havien vist com n'era, de bonic, aquell infant i no van tenir por de l'edicte reial. Gràcies a la fe, Moisès, quan ja era gran, va renunciar als avantatges de ser fill de la filla del faraó. Preferí de ser maltractat amb el poble de Déu que fruir per un cert temps d'una vida de pecat. Per a ell, que tenia la mirada posada en la recompensa futura, sofrir els oprobis del Crist era un tresor més gran que tots els tresors d'Egipte. Gràcies a la fe, va abandonar el país d'Egipte sense témer la indignació del rei i, com que anava veient el Déu invisible, es mantingué ferm i constant. Gràcies a la fe, va immolar l'anyell pasqual i féu l'aspersió amb la sang, perquè l'exterminador no toqués els primogènits d'Israel.
Gràcies a la fe, els israelites van travessar el Mar Roig com si fos terra eixuta, mentre que els egipcis, que també ho intentaven, eren engolits.
Gràcies a la fe, van caure les muralles de Jericó, després que els israelites haguessin fet voltes a la ciutat durant set dies.
Gràcies a la fe, Rahab, la prostituta, que havia acollit en pau els exploradors, no va morir amb els qui refusaren de creure.
Per què continuar? Em mancaria el temps per a parlar-vos en detall de Gedeó, de Barac, de Samsó, de Jeftè, de David, de Samuel i dels profetes. Aquests, per la fe, sotmeteren reialmes, administraren justícia, veieren que es complien les promeses, clogueren boques de lleons, apagaren focs poderosos, s'escaparen de l'espasa, es posaren bons després de malalties, foren valents en el combat, feren fugir exèrcits enemics. Hi hagué dones que recobraren ressuscitats els morts de casa seva. Alguns es deixaren esquarterar, sense acceptar les propostes de llibertat, per obtenir la resurrecció a una vida millor. D'altres van sofrir la prova d'escarnis i d'assots i encara de cadenes i presons; foren apedregats, serrats, morts amb l'espasa; anaren d'ací d'allà coberts de pells d'ovella i de cabra, privats de tot, perseguits, maltractats, errants per deserts i muntanyes, per les coves i els forats de la terra. I és que el món no era digne d'acollir-los.
Tots aquests han merescut per la seva fe el testimoni de l'Escriptura, però no van obtenir el que Déu havia promès, perquè ell, que ens tenia preparada una sort millor, no volia que arribessin a la plenitud sense nosaltres.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L’autor de la carta prossegueix la història dels exemples dels creients amb la vivència del sacrifici d’Isaac. Es tracta d’una pàgina que mostra Abraham obedient a Déu malgrat no comprengui el sentit profund d’allò que se li demana. El creient és aquell que es fia de Déu malgrat no comprengui, sabent que, malgrat tot, mai no serà abandonat. Abraham creu que si Déu li demana el sacrifici d’Isaac, després el recobrarà. En efecte, l’autor destaca que: «Déu seria prou poderós per a ressuscitar un mort» (11,19). Aquesta fe tan ferma va moure als patriarques Isaac, Jacob i Josep. Aquests van beneir els seus fills en el llit de mort, refermant-los en les promeses de Déu. També en la vida de Moisès cal destacar la fe. Ja els seus pares van demostrar una fe segura quan desobeint al faraó van aconseguir salvar de la mort la vida del seu nadó. Després Moisès, crescut en la cort egipciana, va refusar d’ésser fill adoptiu de la filla del faraó i gaudir de les comoditats d’una vida de luxe, per seguir el seu poble perseguit i esclavitzat. Va escollir «els oprobis del Crist» (vegeu 13,13) com afirma la carta amb la intenció d’actualitzar la narració veterotestamentària. Per això es va enfrontar amb el faraó i, amb valentia, va conduir el seu poble fora d’Egipte. En la història de Moisès, els cristians podien retrobar la seva mateixa història. També ells estaven amenaçats amb penes greus per part de les lleis imperials i havien de suportar injustícies i humiliacions. Tanmateix la fe permet superar les dificultats. Va ser així pels israelites quan travessaren a peu eixut el mar, mentre que els egipcis s’ofegaren. També les muralles de Jericó van caure i només es va salvar aquella prostituta que havia acollit els exploradors, mentre que la resta d’habitants de la ciutat van morir. L’autor, sense cap ordre cronològic ni lògic, fa una llista d’esdeveniments obtinguts gràcies a la fe: empreses heroiques, victòries militars, esdeveniments polítics i resurrecció de morts. És una invitació als creients perquè recordin la força de la fe que actua a través de la història. Jesús havia dit que una fe menuda com una llavor pot moure muntanyes (vegeu Mc 11, 23). Per aquest motiu els cristians no s’han de resignar davant la violència del mal: la fe encara és més forta. Fins i tot quan la violència s’abat contra ells, la fe pot salvar-los. L’autor recorda, com si fos un martirologi, els creients que foren perseguits. Aquests van acceptar la mort per la fe, per la seva unió amb el Senyor. I acaba dient: «Tots aquests han merescut per la seva fe el testimoni de l’Escriptura, perquè no van obtenir el que Déu havia promès, perquè ell, que ens tenia preparada una sort millor, no volia que arribessin a la plenitud sense nosaltres» (11,39-40). Als creients de l’antiga aliança se’ls havia concedit la promesa d’una pàtria millor, però cap d’ells podia aconseguir-la. Només Jesús, gran sacerdot i Fill de Déu, és qui ha obert l’accés per a ells i per a nosaltres.

PARAULA DE DÉU CADA DIA: EL CALENDARI

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.