Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Hebreus 12,1-11
Així, doncs, també nosaltres, envoltats d'un núvol tan gran de testimonis, traguem-nos tot impediment, i el pecat que tan fàcilment ens subjecta, i llancem-nos a córrer sense defallir en la prova que ens és proposada. Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu. Tingueu present aquell qui va suportar un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats i sense forces. En la vostra lluita contra el pecat, encara no heu hagut de resistir fins al punt de vessar la sang, i per això heu oblidat les paraules d'encoratjament que Déu us adreça com a fills: Fill meu, no refusis la correcció del Senyor, no et cansis quan ell et reprèn, perquè el Senyor corregeix els qui estima, castiga els fills que ell acull. Vosaltres sofriu, doncs, per tal de rebre una correcció: Déu us tracta com a fills. Perquè, quin fill hi ha a qui el seu pare no corregeixi? Si a tots els toca la seva part de correcció però vosaltres us quedeu sense, vol dir que sou bastards i no pas fills legítims.
Els nostres pares terrenals ens corregien, i no per això deixàvem de respectar-los. Molt més, doncs, ens hem de sotmetre al Pare que ens dóna l'esperit perquè visquem. Ells ens corregien per poc temps i com els semblava bé; Déu, en canvi, ens corregeix mirant el que ens convé per fer-nos participar en la seva santedat. La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa; però, més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen el fruit pacífic d'una vida justa.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Després de la narració de la llarga història dels testimonis de la fe, la carta es dirigeix directament a la comunitat per a exhortar-la a no sentir-se sola: ella és part d’aquesta llarga història de fe. Més encara, està «envoltada» d’aquest «núvol tan gran de testimonis» que la sostenen, l’exhorten i l’animen a continuar pels camins de la fe i del seguiment de Jesús. L’autor utilitza la imatge de la competició, tan estimada per Pau, per tal que els cristians emprenguin amb generositat la lluita per la fe. De la mateixa manera que succeeix en les competicions, cal desprendre’s de qualsevol càrrega, qualsevol destorb de pecat, i fixar la mirada vers la meta: Jesús, «el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud». El cristià està cridat a imitar Jesucrist. En aquest sentit és sempre un deixeble, és a dir, un creient que escolta i segueix el Mestre en qualsevol circumstància de la seva vida. L’autor aclareix que el seguiment de Crist comporta la creu i per tant l’acolliment de les contrarietats i dels perills per tal d’arribar a la pàtria del cel. Els creients no han de distreure la mirada de Jesús: «Tingueu present aquell qui va suportar un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats i sense forces» (11,3). L’Evangeli esdevé el mirall en el qual el cristià cada dia ha de mirar-se: la seva diferència respecte del món comporta sempre oposició. Per aquesta raó el deixeble no és menys que el Mestre. Malgrat això, és veritat que nosaltres encara no hem «hagut de resistir fins al punt de vessar la sang», com va passar amb Jesús i amb els nombrosos exemples de màrtirs de la fe. La carta s’adreça a una comunitat que probablement està cedint davant les dificultats i les oposicions que se li presenten, i suggereix que els sofriments causats pel seguiment de l’Evangeli no són una condemna; ben al contrari, són el signe de la correcció del Pare per tal d’ésser purificats. Ser deixebles comporta sempre l’aspror de l’educació i, per tant, la intervenció del Senyor perquè canviem el nostre cor i el nostre comportament. En aquest horitzó cal entendre la correcció fraterna: es tracta d’un art difícil però necessari, tot i que molt sovint sigui desatès. La correcció, en efecte, requereix responsabilitat de part de qui l’ha d’exercir i una certa amargor per qui l’ha de rebre. Però la serenitat i la pau són el fruit madur del treball laboriós i difícil de l’educació i del disgust momentani de la correcció.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
