Salm responsorial
Salm 73 (74)
Antífona
No oblidis, Senyor, els teus pobres per sempre.
- Per què t’obstines, Déu nostre, a rebutjar-nos
i t’indignes amb el ramat que pastures?
= Recorda’t del poble que en altre temps et vas fer teu, †
de la tribu i l’heretat que has redimit,
de la muntanya de Sió on residies.
= Adreça-hi els teus passos, †
que ara és una ruïna completa:
els enemics han devastat el santuari.
- Baladrejant en el lloc dels teus aplecs,
els teus adversaris hi han hissat els estendards.
- S’assemblaven als qui branden les destrals
en un bosc impenetrable,
- quan estellaven amb maces i tascons
totes les motllures i els relleus.
- Han calat foc al santuari, l’han arrasat,
han profanat el lloc de residència del teu nom.
- Es deien dintre seu: «Destruïm-los d’un cop!»
Han cremat en el país els llocs de culte.
= No veiem les nostres senyeres, †
ja no ens queda cap profeta,
i ningú de nosaltres no sap quant durarà.
- Fins quan, Déu nostre, ens insultarà l’opressor?
Gosarà l’adversari menysprear el teu nom per sempre?
- Per què retires la teva mà
i la mantens inactiva sobre el pit?
- Però tu, oh Déu, des de sempre ets el meu rei,
victoriós arreu de la terra.
- Vas dividir la mar amb gran poder,
i trencares els caps dels monstres marins.
- Vas esclafar els caps de Leviatan
i convidares a menjar-se’l gent que són feres.
- Vas obrir fonts i torrents,
i vas eixugar rius inestroncables.
- Teu és el dia, teva és la nit;
vas fixar la lluna i el sol.
- Vas marcar els límits de la terra;
l’estiu i l’hivern, tu vas formar-los.
- Recorda, Senyor, que l’enemic t’insulta,
que un poble insensat menysprea el teu nom.
- No donis la teva tórtora a les feres,
no oblidis els teus pobres per sempre.
- Tingues present l’aliança:
les coves del país són caus de violència.
- Que els oprimits no se’n vagin defraudats,
que els desvalguts i els pobres lloïn el teu nom.
- Alça’t, Déu nostre, a defensar la teva causa!
Recorda que tot el dia t’insulta l’insensat.
- No oblidis la cridòria dels adversaris,
l’avalot incessant dels qui s’alcen contra teu.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
