Festivitat dels sants apòstols Pere i Pau, màrtirs a Roma cap als anys 60-70. Record del beat Ramon Llull (1235-1316). Proper a l'esperit de sant Francesc, va estimar els musulmans i va promoure el diàleg entre els creients. Llegir més
Salm responsorial
Salm 75 (76)
Antífona
Senyor, aclamem el teu nom que és gran.
- Déu s’ha fet conèixer a Judà,
a tot Israel és gran la seva anomenada.
- Té a Jerusalem la residència,
ha posat a Sió el seu casal.
- Ha trossejat allí les fletxes dels arcs,
els escuts, les espases i la guerra.
- Ets poderós i esplèndid
enmig de les muntanyes curulles de botí:
= els guerrers ardits han estat espoliats, †
dormen el son de la mort,
han abaixat les mans els millors combatents.
- La teva amenaça, Déu de Jacob,
ha deixat immòbils carros i cavalls.
= Realment ets terrible: †
quan t’indignes, qui et pot resistir?
Des del cel has dictat sentència.
= El món s’espanta i emmudeix †
quan Déu s’aixeca a fer justícia
i a salvar els humils de la terra.
- Els homes enfurits et lloaran
i es vestiran de sac els supervivents d’aquella fúria.
- Feu prometences al Senyor, el vostre Déu,
i compliu-les, tots els qui l’envolteu.
= Porteu tributs al qui és terrible, †
al qui talla l’alè dels prínceps
i es fa témer dels reis de la terra.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
