XIII del temps ordinari
Memòria dels primers màrtirs de l'Església de Roma durant la persecució de Neró.
Llegir més
Homilia
L’Evangeli ens presenta Jesús en un moment de canvi en la seva vida. En efecte, en el versicle inicial llegim que s’acostaven els dies «en què Jesús havia de ser endut al cel». Davant aquesta imminència resolgué de «fer camí cap a Jerusalem» (literalment «afirmà la seva voluntat d’anar a Jerusalem»). És una decisió ferma i implacable malgrat que Jesús sabés allò que l’esperava. A més a més els profetes havien dit: «Però cal que avui, demà i demà passat vagi fent el meu camí, perquè no convé que un profeta mori fora de Jerusalem» (Lc 13,33). Jesús, des d’aquest moment, comença la seva peregrinació cap a Jerusalem. És un viatge emblemàtic: en efecte, tots som pelegrins cap a Jerusalem, la ciutat de la pau. L’Evangeli parla de la Jerusalem terrenal (que important seria que els responsables polítics s’hi encaminessin «decididament» cap a aquesta meta! Si tota ciutat té dret a la pau, quant més Jerusalem que ho porta escrit en el mateix nom!). És veritat, la meta està en la Jerusalem del cel, cap a la plenitud del regne de Déu.
En aquest viatge de Jesús, serem portats amb ell. L’Evangeli que se’ns anuncia de diumenge en diumenge, podem comparar-lo amb el mantell que el profeta Elies va tirar sobre les espatlles d’Eliseu, com escoltem en la primera lectura de la litúrgia (l R 19, 16.19-21). Elies troba Eliseu mentre està llaurant amb dotze parelles de bous; i quan passa pel seu costat, li tira el seu mantell al damunt. Eliseu destaca l’Escriptura «deixà els bous, va córrer darrere Elies». No volia perdre la relació amb el profeta. Tanmateix Elies va desaparèixer; però li va deixar el mantell. Cada diumenge l’Evangeli serà per a nosaltres com aquest mantell, posat sobre les espatlles, perquè puguem córrer cap a Jesús. I no serà un jou pesat que esclafi. Al contrari, se’ns dóna per a la nostra llibertat. L’apòstol Pau, en la Carta als Gàlates (Ga 5,1.13-18), ho escriu: «Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures. Així, doncs, manteniu-vos ferms, i no us deixeu sotmetre altra vegada al jou de l’esclavatge! Vosaltres, germans, heu estat cridats a la llibertat» (vv. 1.13). I la llibertat és seguir Jesús en aquest viatge.
Els dos episodis recordats en l’Evangeli ho expliciten bé. El primer està ambientat en un poble de samaritans, la comunitat hostil als hebreus. Quan dos deixebles van a predicar a aquells habitants que acullin Jesús, es troben davant d’un clar rebuig. La reacció és implacable: «Senyor, ¿vols que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi? Però Jesús es va girar i els renyà.» (vv. 54-55). També nosaltres hauríem reaccionat probablement com aquells deixebles. Jesús no hi està d’acord. L’Evangeli és diferent a la manera d’actuar del món; i ho serà sempre. Ai si haguéssim d’aplicar la coneguda llei: «ull per ull, dent per dent». Seríem tots cecs i desdentats. Seguir l’Evangeli vol dir acollir Jesús i el seu esperit en la nostra vida, posar-nos darrere d’ell sense reserves. La paraula «segueix-me» fa d’enllaç entre els diferents marcs evangèlics. De la mateixa manera hauria d’unir els nostres dies al Senyor.
Seguir Jesús, unir-se a ell, comporta algunes renúncies, talls i allunyaments. Se’ns explica això a través de les paraules dels funerals del pare i del comiat a la família, negats al deixeble. No és que Jesús vulgui impedir actes de pietat i d’humanitat. Vol afirmar amb claredat la primacia absoluta de l’Evangeli en la nostra vida. I no és una pretensió del més fort. És saber bé que no hi ha llibertat fora d’ell: o som lliures amb ell, o esclaus dels amos d’aquest món. No hi ha alternativa. Jesús ens vol lliures. Pel gran do de la llibertat està disposat a renunciar a la seva vida. D’aquí la raó última de l’afirmació final: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu» (v. 62)
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
