Memòria de l'apòstol Tomàs. Confessà Jesús com el seu Senyor i el testimonià, segons la tradició, fins l'Índia. Llegir més
Memòria de l’apòstol Tomàs. Confessà Jesús com el seu Senyor i el testimonià, segons la tradició, fins l’Índia.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 20,24-29
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir:
--Hem vist el Senyor.
Però ell els contestà:
--Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!
Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
Després diu a Tomàs:
--Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.
Tomàs li va respondre:
--Senyor meu i Déu meu!
Jesús li diu:
--Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui celebrem la festa de Sant Tomàs, anomenat Bessó. L’Evangeli de Joan en parla diverses vegades en relació amb els grans misteris de la glorificació de Jesús. Tomàs era capaç d’impulsos generosos, com quan en el moment de la mort de Llàtzer anima els altres deixebles a anar amb Jesús, encara que posessin en perill la seva vida. La tradició diu que Tomàs hauria evangelitzat Pèrsia i la costa occidental de l’Índia, on va morir màrtir. Els cristians de Malabar el consideren el fundador de la seva Església. L’Evangeli que hem escoltat ens el presenta l’endemà de la Pasqua. El vespre del dia de Pasqua Jesús es presenta enmig dels deixebles reunits en el cenacle. Però Tomàs no hi és. Amb ell són absents tots els homes i dones, entre ells nosaltres que, des d’aquell dia, hem rebut dels apòstols l’anunci de l’Evangeli de la resurrecció. Tomàs no creu l’explicació dels altres deixebles que li refereixen què ha passat. Li és impossible de creure a Tomàs i no solament a ell que del lloc de la mort en pugui néixer la vida; és inconcebible que un crucificat pugui tornar a la vida. El diumenge següent, Jesús torna de nou i els fa la salutació de pau. Després diu a Tomàs: «No siguis incrèdul, sinó creient» i l’insta a posar el dit a les ferides i la mà a la ferida del seu costat. En aquest moment el deixeble s’agenolla i professa la seva fe: «Senyor meu i Déu meu!». Tomàs no toca el cos ferit de Jesús, són les paraules de Jesús que toquen el cor de Tomàs i el commouen. Potser hi ha una mica de Tomàs present en tots nosaltres, present en els qui tenen dificultats i dubtes, present en els qui pateixen per no ser capaços de creure, present en els qui experimenten dolor per la impossibilitat d’estimar, present en els qui es cansen d’esperar. D’alguna manera però, tot això acosta a la fe. Jesús torna, de diumenge en diumenge, i ens diu: «Feliços els qui creuran sense haver vist!» Amb les seves paraules n’hi ha prou per creure, sempre que ens deixem tocar el cor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
